6 de maig de 2017

Un pont MAGNífic!

Fotografia: Jordi Rincón
Ja hi tornem a ser! I com ens agrada poder dir que, un any més, hem tingut el plaer de participar en un dels festivals més importants de Reconstrucció Històrica que tenim a Catalunya, la Magna Celebratio de Badalona. Una edició més, enguany, la tretzena; i, un any més, els discipuli et discipulae de llatí i grec de l’Escola Vedruna Gràcia i de l’IES Isaac Albéniz, ens hem aplegat per organitzar i oferir al públic assistent els tallers de l’Schola romana, juntament amb els Ludi i la Ludoteca, conduïda per la Roser, del Grup de Reconstrucció Històrica de Badalona.

Reunits tots els participants, vam enfilar cap a l’antiga Baetulo per descobrir on estàvem situats aquest any, ja que degut a la celebració del 25è aniversari del Jocs Olímpics de Bacelona, bimil·lenari de la mort del nostre estimat poeta Ovidi, les ubicacions havien canviat respecte al curs anterior. A continuació, i seguint l’antic ritual, vam dirigir les nostres passes cap a l’escola La Cultural per a abillar-nos a la romana i, fent un salt colossal en el temps, posar-nos en la pell de joves esclaus i esclaves romans, magistri magistraeque per unes hores.

Com ja és vella i bella tradició, els nostres quatre espais de treball van ser el LVDVS LITTERARIVS, el LVDVS GRAMMATICUS, el LVDVS RHETORICVS, que aquest any comptava amb una activitat final per commemorar el bimil·lenari de la mort del nostre estimat poeta Ovidi, i els LVDI ROMANI.

A les onze en punt, cadascú era al lloc que li pertocava, esperant amb les mans ben obertes tots aquells que tinguessin interès per escriure el seu nom en grec i llatí, i aprendre una mica més sobre l’escola del món romà. També s’oferia un joc de llatinismes que l’any passat va tenir molta volada i que, enguany, no ha quedat enrere. I, finalment, la nostra petita representació dramatitzada explicant les diferents etapes del sistema educatiu romà, amb la novetat abans esmentada: dos conta-contes explicant a la mainada (i no tan petits!) els mites de Narcís (amb il·lustracions de la nostra companya Paloma Moscatelli) i Aracne.

Nens, nenes, pares, mares, avis, àvies, famílies... qui més qui menys, marxava amb un somriure dibuixat als llavis. Uns, cofois de veure aquelles estranyes lletrotes però alhora tan properes i aprendre que, en grec, volien dir el seu nom; d’altres, contents per encara recordar com s’escrivia el seu nom en aquella llengua o satisfets de formar les parelles correctes en el nostre particular dominó de llatinismes després de tants anys... I nosaltres, feliços de poder aportar el nostre granet de sorra i saber per les mirades alegres que totes aquelles persones que anaven desfilant, de ben segur que havien après alguna cosa relacionada amb els nostres avantpassats. Perquè no només hi érem nosaltres, Badalona es va omplir d’una aroma diferent a la quotidiana, Badalona s’havia transformat en lluites de gladiadors, en un estadi olímpic, en legionaris caminant amb pas ferm, en narracions de mites, en construccions d’aqüeductes, en tallers de medicina, en un núvol de perfums...

Només resta, doncs, donar les gràcies a l’organització del Museu pels àpats i begudes que ens va proporcionar al llarg del cap de setmana i, per suposat, per tot el material amb què vam poder treballar en els tallers de l’Schola i els Ludi. També a tots els condiscipuli et condiscipulae que hi vam voler participar i compartir un any més aquesta experiència que ens enriqueix tant i tant no només com a estudiants sinó també, i principalment, com a persones. A la Júlia Roig i a la Judit Garcia, exalumnes del nostre centre, i a la Paula Eslava, de l’Albèniz, per voler-hi ser un any més i coordinar amb tanta precisió els aspectes logístics referents a la indumentària. I, òbviament, un plurimas gratias, que queda molt curt, als nostres magistri, Jordi i Alfonso, i a la magistra Teresa!

I si els déus ens són propicis, ens veiem a la catorzena edició. Llarga vida a la Magna!!!

Kènia Sanz
2n batxillerat humanístic



El diumenge va ser el segon dia de la Magna en què vàrem participar els alumnes de 4t. Tot i que el dia es va aixecar amb pluja, per sort a les 11, tret de sortida per a les famílies, el cel va deixar de plorar i el sol es va anar imposant tímidament. El matí va començar tranquil, amb gent curiosa apropant-se a veure els LVDI i l’SCHOLA Romana. Durant tota la jornada matutina de diumenge va haver-hi un gran nombre d’assistents, de nens i nenes, sobretot, que venien acompanyats de les seves famílies. O gent gran que ens deia: “Quins records em porta veure tot això en llatí i en grec! Quan tenia la vostra edat jo també vaig estudiar aquestes dues llengües clàssiques...”

Les explicacions que fèiem al LVDVS LITTERARIVS sempre cridaven l’atenció del públic, que escoltava atentament les nostres paraules: com s’utilitzaven les tauletes de cera, per exemple, en aquells temps. Fins i tot ens demanaven que tornéssim a explicar alguns aspectes que ja havíem exposat. Va ser un dia en què vam poder conviure amb molta gent i en què també vam aprofitar per fer moltes amistats que mai hauríem pensat que podrien haver sorgit entre nosaltres durant aquell cap de setmana.

Per a nosaltres va ser, sens dubte, una gran celebració,sobretot perquè alguns anàvem per primera vegada, tant com a participants com a visitants. Per acabar, només dir que esperem poder tornar-hi l’any vinent, i disfrutar-ho tant com ho hem fet enguany!!

Ainhoa Buendía et Sofía Peris
Llatí 4t ESO


25 d’abril de 2017

Jocs d'infants a l'antiga Roma


A l’antiga Roma, els infants no jugaven de manera gaire diferent a com ho fan els d’ara si tenim en compte l’enorme distància dels segles que ens separen. Entre els jocs (ludi) romans més populars, la distinció per sexes, però, era molt clara tot i que també n’hi havia de mixtos, com les nous (nuces), els ossets o tabes, les endevinalles, la gallineta cega o el fet i amagar:

-Els nadons ho feien amb campanetes o sonalls de fusta o de metall amb forma d’animals.
-Les nenes, educades per a la vida privada de la casa, jugaven, sobretot, a nines (pupae),  com a futures mares, a cuinetes (culinae), fireta (fictilia) o botigues (emere et vendere).  Un altre joc molt habitual era el de la corda (funis).
-Els nens, molts d’ells instruïts ja des de ben petits per a la vida pública, jugaven a altres coses, com fer una representació de batalles amb espases de fusta, llençar monedes, a pilota (pila) o amb una baldufa (turbo) o rodet (‘io-io’). Tot i que també els agradava fer casetes de pedra o fer petites curses amb cavalls de fusta o estirar-ne fets de fang o amb caixetes enganxades a ratolins. I construir carros més grans, tirats aquests per gossos.

Actualment, els nens dediquen molt del seu temps lliure a jugar amb el mòbil, les consoles o l’ordinador,... i això fa que no gaudeixin dels jocs amb què jugaven els petits de l’antiga Roma. Per sort, encara en seguim mantenint alguns de tradicionals que la majoria de nosaltres hem pogut conèixer durant els primers anys de la nostra vida, tot i que, malauradament, cada vegada quedin més oblidats.

Seguidament, us explicarem grosso modo alguns dels principals jocs amb què s’entretenien els infants romans en el seu temps d’oci.

LVDVS DELTAE

En aquest joc es dibuixa al terra un triangle gran, que té la forma de la lletra grega delta (d’aquí ve el seu nom). Es divideix en 10 parts on s’hi escriuen els nombres romans de l’1 al 10. El joc consisteix a llençar monedes, nous o pedres dins del triangle des d’una distància determinada. Com més lluny arriba, més punts s’aconsegueixen, però més difícil és fer-ho, ja que més petit és l’espai cap el que es dirigeix l’objecte llençat. És, per tant, un joc d’habilitat. 


PECVNIAM CONICERE

Consisteix en un taulell foradat. Cada jugador, que té cinc monedes, ha d’aconseguir introduir el màxim nombre d’aquestes al forat. Els participants es situen a més o menys un metre de distància del taulell. És també, per tant, un joc de destresa.


TROPA (TABES) 

És un joc de precisió i sort en el qual s’utilitzen uns ossets d’animal (normalment de xai). Aquests s’havien d’introduir en un recipient que acostumava a ser un gerro. A dos metres de distància els nens tiraven ordenadament quatre tabes cadascun i les que no entraven al gerro eren eliminades. El guanyador era aquell que guanyava més punts segons com queien les tabes. Sabem que hi havia múltiples possibilitats de joc amb una variant anomenada tali, uns ossets o guinques que calia llançar enlaire i plegar-los sense que caiguessin. 


IO-IO

Eren dos cercles de fusta aguantats per un cordill i que entremig hi duien un petit cilindre. L’objectiu era aconseguir que pugés i baixés el major nombre de vegades possibles. 


TVRBO (BALDUFA)

S’utilitzava una baldufa de fusta amb una punta de ferro i un cordill. Aquest joc tractava de fer girar la baldufa el màxim de temps possible sense que parés. Acostumaven a jugar-hi a l’aire lliure. 


FVNEM TRAHERE (ESTIRAR LA CORDA)

L’objectiu d’aquest joc és comprovar quin equip té més força. Es necessita una corda llarga i forta amb què competeixen dos equips; poden jugar deu persones o més, però els equips han de ser equilibrats. Es marca una ratlla al terra, els dos equips agafen les puntes de la corda i estiren cap el seu cantó. El primer participant que traspassi la línia marcada perd el joc. 

LOCVLUS ARCHIMEDIVS (TRENCACLOSQUES D’ARQUIMEDES)

Aquest joc tracta de fer un figura combinant catorze peces. S’han d’utilitzar totes o no es considera vàlid. Només poden participar dos jugadors/es i cadascú ha de fer el màxim de representacions possibles; guanya el que en fa més. Aquestes representacions han de ser animals, formes geomètriques, figures humanes, objectes o altres que reprodueixin un model real. 

GRALLIS GRADI (XANQUES)

Consisteix en que cada jugador tingui unes xanques per pujar-hi i mantenir l’equilibri. A priori, s’hauran marcat dues ratlles a terra a quatre metres de distància l’una de l’altra. Els participants es col·locaran darrere de la primera línia i intentaran arribar caminant sobre les xanques a la segona. Guanyen aquells jugadors que puguin traspassar més vegades les línies. 
PILA LVDVS

L’objectiu d’aquest joc és passar-se la pilota sense perdre-la. Principalment, s’han de marcar dos cercles al terra, un dins de l’altre. Poden jugar fins a 12 persones i una d’elles s’encarrega de rebre la pilota passada pels altres jugadors i l’ha de llançar dins el cercle petit. Si la pilota cau fora del cercle, l’últim/a que ha passat la pilota guanya un punt. Guanya el joc el primer que aconsegueix 21 punts.


FVNEM SALTARE (SALTAR A CORDA)

En aquest joc, es formen dos equips de sis jugadors cadascun, en què dos components d’un d’ells “paren”, mentre els seus companys de grup no salten en aquest torn. L’altre equip salta a la corda el màxim de temps possible. Quan la corda es para a causa d’algun participant, es canvien els torns i salta l’equip contrari. L’equip guanyador és qui aguanta més temps saltant.


I si voleu més informació de jocs de taula, d'habilitat, d'estratègia, de precisió, de resistència, d'atzar, de competició, d'imitació, d'estimulació o col·lectius, podeu consultar aquest magnífic monogràfic del Camp d'Aprenentatge de Tarragona.

I ara que ja escalfem motors per a la MAGNA CELEBRATIO d'enguany, us deixem amb aquest vídeo dels nostres companys de l'Aracne de l'edició del MMX i la següent presentació que vol ser un resum visual del que hem explicat supra.

Valete omnes!

Mireia Cancio et Carla Muñoz
1r de batxillerat humanístic


Powered by emaze


23 d’abril de 2017

Charta geographica Imperii Romani



Salvete omnes!

Els alumnes de llatí de 4t hem volgut posar el nostre granet de sorra a les múltiples activitats que s'han realitzat a propòsit dels capítols de LLPSI i hem creat col·laborativament aquest mapa de l'imperi romà amb les geolocalitzacions... en llatí! Esperem que us agradi i us sigui útil per anar aprenent les baceroles de la nostra llengua. 

Valete!

P.S.: si voleu practicar, podeu respondre les següents preguntes:

Quid est Creta?

Ubi est Singidunum?

Num Gallia paeninsula est?

Habetne Graecia insulas?

Estne Ilerda fluvius?

Ego sum Barcino. Quis me fecit? 

Quid Tamesis est?

Quid Oxonia habet?

Qui sumus?

Vobisne haec charta geographica placet?


Discipuli discipulaeque 4t ESO - Lingua Latina


22 d’abril de 2017

L'educació a l'antiga Roma


Com bona part del patrimoni cultural que tenim, la nostra educació també s’ha nodrit durant segles de les arrels clàssiques i, malgrat hagi passat el temps, som hereus del que grecs i romans van deixar gravat en la nostra memòria. A Roma, no podem iniciar l’estudi de l’educació abans del segle IV a.C. per manca de fonts fidels.  Com és evident, aquesta no era la mateixa que ara, ja que hi ha hagut avenços en les eines, en les tècniques i en la matèria d’estudi, i de la mateixa manera que molt ha canviat tot plegat, tanmateix en època romana la finalitat de l’educació perseguia allò que li és universal: desenvolupar les virtuts de l’home ideal romà a través de la gravitas (“responsabilitat”), la severitas (“austeritat”), la pietas (“respecte”) i la bona fides (“lleialtat”).
Els nens, fins als set anys,  rebien una educació donada per la mare (materfamilias), que els ensenyava els primers costums i la puresa de la llengua. En la segona infantesa, fins als dotze anys, depenien de l’autoritat del pare (paterfamilias), que els  ensenyava a comptar, nedar o fer servir l’espasa... però les nenes encara seguien depenent de la mare. El pare portava el fill amb ell, perquè aprengués mitjançant la seva experiència i el seu exemple, atès que imitar els grans (recordant el respecte al mos maiorum, el costum dels avantpassats) era el tractament pedagògic fonamental. Als setze anys, el ritual de la presa de la toga viril donava per acabada l’educació familiar, encara que els nens encara no tenien la suficient maduresa.
Durant un any, per tant, havien de passar per l’anomenat tirocinium fori, un any on aprenien de la política, dels afers polítics i d’oratòria, tot i que no s’haguessin desprès encara de les ensenyances donades per la família, ja que era un període de temps passat al costat dels pares o un tutor. Acabat aquest aprenentatge, els nois adolescents s’iniciaven en el tirocinium militiae, la vida militar, per iniciar a posteriori la carrera política o cursus honorum, i no en tots els casos. Aquesta era una educació específica, però simultàniament  anaven a l’escola.
La jornada escolar començava a l’alba, després es feia una parada al migdia i es tornava un altre cop a  l’escola. Les matèries que s’estudiaven eren reduïdes gairebé a la lectura i l’escriptura. L’escola era per nens i nenes, encara que sembla que pel que fa a les nenes es preferia que anessin a una de privada.

Hi havia tres estadis de l’ensenyament romà:

El ludus litterarius (dels set fins als onze o dotze anys). El professor era el primus magister ludi, que era l’encarregat d’ensenyar-los a llegir (legere), escriure (scribere) i comptar (calculare). Les lliçons s'impartien en locals molt humils, galeries sota els porxos del fòrum (pergulae) o tabernae llogades per a aquest fi, separades del carrer per una cortina (velum). També podien fer-se a l'aire lliure amb la bonança del temps. Als espais que feien d'aula (de l'antic terme llatí homònim amb el significat de 'palau'), els alumnes s'asseien en bancs sense respatller o tamborets (subsellia) al voltant del mestre, que ho feia en una cadira amb respatller (cathedra). Aquesta era l’educació més bàsica perquè després passaven a l’escola de ludus grammaticus.
          El ludus grammaticus (dels dotze als setze anys). Eren estudis reservats per a nens de famílies amb recursos i, per tant, el nombre d'assistents era molt més reduït i personalitzat. També els locals eren de més qualitat i, fins i tot, decorats amb retrats d'escriptors, artistes o polítics i mapes pintats a les parets. Aquest nivell servia per iniciar-se en el món dels negocis i per preparar-se per a un nivell superior (ludus rhetoris). El professor d’aquest nivell (magister grammaticus) tenia més prestigi i estava més ben pagat. Els coneixements apresos pels joves en aquesta etapa educativa eren els equivalents als que s’ensenyaven a l’escola grega: fonamentalment una iniciació al domini del llenguatge i la interpretació de la literatura poètica. Les matèries impartides anaven des de la història o la geografia a l'aritmètica passant per la mitologia o l'astronomia.
 El ludus rhetoricus. En aquesta etapa se’ls preparava per a la vida pública, per a ser advocats o fer la carrera política (cursus honorum). S’estudiava, essencialment, oratòria (l’art de parlar en públic, a través de suasoriae -discursos per convèncer l'auditori- i controuersiae -debats amb continguts jurídics-), la retòrica grega i la llatina, tot i que predominava més la grega. Assistien alumnes de disset a vint anys. En finalitzar aquesta etapa, l'educació d'un jove romà es donava per acabada. Els romans més benestants, però, solien enviar els seus fills a escoles de prestigi de fora d'Itàlia, especialment a Grècia, bressol de la civilització occidental, on podien completar i aprofundir els seus coneixements com a deixebles d'algun orador o filòsof de fama.

Fins a finals de l’època republicana no es comença a anar a l’escola en el marc d’una política educativa d’Estat. Fins aleshores els nois i algunes noies aprenien d’un mestre professional. Es tractava, per tant, d’escoles privades on cada alumne pagava una quantitat al mes. Durant l’època imperial es van crear escoles públiques a Roma. Igual que la metodologia, basada en la memòria i en la imitació, és molt diferent a l’actual, el material també ho era; utilitzaven papyrus, que era un pergamí on apuntaven el que deia el magister, la seva pissarra s’anomenava tabula o tabella cerata (semblant, això sí, fins i tot en el nom a les actuals tablets!) i tenien uns stili o punxons amb què escrivien. Per comptar utilitzaven un abacus, estri que encara ara podem trobar a l’actualitat. Latramenti receptaculum era el pot que contenia la tinta per escriure al papyrus i també feien ús de les pennae, que eren les plomes amb què escrivien, o el càlam (calamus), una espècie de canya amb punxa. Per guardar i transportar aquests estris els alumnes duien una mena de motxilla o capsa. A més de les tauletes també tenien llibres (libri), que podien ser de tipus: el volumen, una tira d'uns vint fulls de papir, encolats l'un al costat de l'altre, que s'enrotllaven, i el codex, un quadern de fulls de pergamí cosits en plecs a la manera dels nostres llibres actuals.

Per acabar, i després de tot el que hem après cercant informació sobre l’educació romana, pensem que cal agrair-los el fet d’haver creat un sistema educatiu que, mutatis mutandis, ens ha fet com som. Nosaltres, a la propera edició de la Magna Celebratio que se celebrarà el proper cap de setmana a Badalona, intentarem estar a l’alçada!

Alba Segura i Anna Martínez
2n batxillerat humanístic




9 d’abril de 2017

COLONIA IVLIA VRBS TRIVMPHALIS TARRACO!


Proppassat dijous, 6 d’abril del 2017

La petita família d’humanistes de 2n ens vam llevar ben d’hora ben d’hora i ens vam trobar a un quart de vuit a l’estació de RENFE del Passeig de Gràcia. Amb cares adormides però també d’il·lusió per aquesta nova sortida, vam treure els bitllets i vam fer cap a la ciutat on la primavera és eterna, cap a Tàrraco. Semblava ser que teníem els déus a favor nostre ja que el tren anava completament buit i vam poder seure tots plegats (i per més detalls que llegireu a continuació).
Passades les nou, trepitjàvem la terra dels Escipions amb un sol radiant i un vent de mar que bufava suaument per apaivagar la calor que començava a apretar. Havent sortit de l’estació ens vam dirigir cap al balcó del Mediterrani; allà, després d’observar les vistes i esmorzar, vam situar i orientar la ciutat romana, la qual estava organitzada en tres terrasses. Així doncs, la primera parada a visitar van ser les muralles. Però fent camí fins a elles també vam poder resseguir l’arena del circ, on fa temps els aurigues s’hi jugaven la vida, i avui nosaltres hi passem tot fent una tranquil·la passejada. Les muralles s’imposaven majestuosament i tots vam quedar bocabadats de tan bé que es podien observar les dues fases constructives i les torres encara conservades.
La propera parada va ser l’antiga Audiència, a la plaça del Pallol. Vam tenir sort i vam poder passar de seguida a observar la immensa maqueta de Tàrraco. A partir d’aquesta maqueta, tres companyes vam fer una petita explicació de com era la ciutat, la seva estructura urbanística, la part religiosa i l'administrativa, l’aqüeducte, el temple d’August (on avui dia s’alça la catedral), els edificis més importants tant intra murs com extra murs...



Tot seguit havíem de dirigir-nos cap al Passeig Arqueològic, però veient la quantitat d’escoles que, com nosaltres, visitaven la ciutat, vam decidir alterar la ruta prevista i fer via cap al MNAT (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Primer vam entrar a l’auditori, on van projectar-nos (una sessió del tot privada!) un curtmetratge molt emotiu sobre la fundació de la ciutat. A continuació, vam comprendre que havíem fet molt bé de canviar els plans inicials i que teníem els déus a favors, doncs vam poder fer una visita pel museu... tot sols!, sense cap altre grup tret del nostre. Quina sort! Vam poder gaudir in situ de majestuosos mosaics, escultures, làpides, retrats, objectes domèstics, joguines i una gran àncora... Després d’aquest intens recorregut pel museu, vam canviar de destí i ens vam dirigir cap a la Torre del Pretori i les voltes del circ. Allà vam escoltar de nou una breu explicació, aquesta sobre l'edifici sota el qual ens trobàvem, i tot seguit vam pujar fins a una mena de solàrium on es podia gaudir d’unes vistes excepcionals de la ciutat. Per una banda l’amfiteatre, per l’altra, i molt a la vora, el circ, la mar, la ciutat plenament activa....



L’última parada era l’amfiteatre. Havent visitat el circ, ens hi vam dirigir i després d’una petita explicació i saber que allà mateix s’hi havia construït una basílica paleocristiana que havia presenciat el martiri de Sant Fructuós i de dos diaques, que més tard va  haver-hi una església romànica i fins i tot un penal, vam baixar fins l’arena, on vam poder imaginar-nos com serien els munera, les venationes i les naumachiae que es duien a terme. Posats a imaginar, i ja que estàvem trepitjant l’arena, vam voler fer una representació sui generis d’un combat entre gladiadors. Després d'enregistrar el combat, vam decidir quedar-nos una estoneta més, sota l’ombra, atès que el vent havia deixat de bufar i el sol començava a estrènyer de valent.
Visitat l’amfiteatre, vam arribar fins a la Rambla i vam buscar un lloc on poder dinar tots plegats. I per postres, uns deliciosos gelats per combatre la intensa calor. Ara sí que ja era el final de la nostra visita, tornàvem cap a l’estació per agafar el tren que ens portés de tornada a la nostra Bàrcino. Els déus, però, encara ens en tenien una de guardada, el vagó del tren tornava a estar buit i vam poder tornar tots plegats. Alguns van aprofitar per escoltar música, d’altres per xerrar, dormir, llegir o per gaudir de les vistes d’una mar esplèndida.

Arribats a Barcelona, posem punt i final a aquesta meravellosa sortida però punt i coma a la nostra travessa,  perquè encara ens  espera una d'última a Baetulo i,  sense temps per descansar, ja arriba la Magna. La tenim a tocar!

Kènia Sanz
2n batxillerat


26 de març de 2017

Akrotiri, de jaciment arqueològic a joc de taula

akrotiri_portada.jpg

Fa unes setmanes, estudiant per a un examen de geografia grega vaig descobrir un altre exemple del llegat de la cultura clàssica en l’actualitat. La "descoberta" que us explicaré té a veure amb l'assentament arqueològic d’Akrotiri, una ciutat coneguda també com "la Pompeia de l'Egeu" pel seu excel·lent estat de conservació, degut a una erupció volcànica datada a la segona meitat dels segon mil·leni aC. Es tracta d'un jaciment de la civilització minoica de l'edat de bronze situat a l'illa grega de Santorini (anomenada Thera en la antiguitat), que forma part de l'arxipèlag de les Cíclades i està ubicada a uns 100 km. al nord de Creta. Fins i tot se l'ha relacionat amb la seu del misteriós i antiquíssim continent perdut de l'Atlàntida.


La qüestió és que, cercant més informació, vaig descobrir que Akrotiri també és el nom d’un joc de taula.
Aquest consisteix en posar-te en la pell d’un explorador a l’època de la Grècia clàssica. En el joc has de solcar el mar Egeu a la recerca dels llegendaris temples minoics. Has escoltat rumors d’on es troben a altres navegants i has aconseguit mapes secrets que es creia que eren un mite. Per aconseguir-ho, hauràs de guanyar recursos a les illes properes a Thera ja que aquesta és pobra en matèries primeres. A continuació, t’hauràs d’orientar al mapa per guiar-te a través de la seva geografia i aconseguir així el teu objectiu. El premi: que els déus et beneeixin per sempre amb vents favorables (que no és poca cosa, pregunteu-li a Ulisses!).

Aquest joc es va editar per primera vegada el 2014 de la mà de Z-Man Games. No està disponible la versió en castellà ni en català, tot i que es poden trobar les instruccions traduïdes a l’espanyol. És un joc per a dues persones amb una edat mínima recomanada de 13 anys amb partides que poden allargar-se uns 45 minuts de mitjana.

39_akrotiri.jpg

Si l'aconseguiu i us animeu a jugar-hi, que els déus us siguin favorables! Per cert, coneixeu cap altre joc de taula relacionat amb el món clàssic?

Bernat Pareja
1r batxillerat humanístic


23 de març de 2017

Referències clàssiques a The Flash (II)




La sèrie basada en els còmics de DC, The Flash, ho ha tornat a fer!

El curs passat ja vaig encetar la sèrie amb una primera entrada dedicada a la relació del casc alat de Jay Garrick amb el del déu olímpic Hermes.

En aquesta tercera temporada, concretament en el capítol traduït com “Atac a Gorilla City”, Barry Allen (The Flash) viatja un altre cop a un univers paral·lel, concretament a una ciutat en el cor d’Àfrica on habiten goril·les altament intel·ligents, per salvar un amic seu juntament amb els seus companys.
A causa d’uns fets inesperats, el ràpid superheroi acaba lluitant amb el líder d’aquests primats.

Com si la història es repetís i no ens fos aliena, els guinistes i productors de la sèrie han fet d’aquesta lluita una batalla a l’estil dels gladiadors romans. Per començar, es mostra el que seria un amfiteatre al més pur estil clàssic, identificable gràcies a les diverses graderies disposades per acollir molts espectadors; a més a més, l’arena reprodueix l'espai central on es disputarà el ferotge combat. 


D’altra banda, en diverses escenes apareixen els goril·les amb equipacions militars romanes com un escut (scutum), una javelina (pilum), un elm (cassis o galea) i pectorals (lorica) –podeu llegir més sobre aquesta qüestió a l’entrada del Dani-.


Seguint el model de l'exèrcit romà, al final del capítol es veu una gran quantitat de soldats-legionaris formats per començar una guerra contra els habitants de la Terra de The Flash…


Així doncs, de nou queda demostrat que estem envoltats de referències clàssiques i que l'antiguitat no ha deixat mai de ser una font d'inspiració inesgotable per a sèries i pel·lícules de tots els temps.

Cristina Tamashiro Famiankova
1r de batxillerat humanístic



20 de març de 2017

Miles gloriosus de Plaute: visca el teatre!



El proppassat dimecres, 15 de març (cavete idus Martias!), els llatinistes de 4t vam anar al Teatre Joventut de l'Hospitalet a veure la comèdia de Plaute Miles Gloriosus, representada per la companyia gaditana d'El Aedo. Aquesta tracta sobre les desventures de Pirgopolinices, un soldat molt fanfarró i mentider que es creu ser el millor però que, en realitat, és un desastre; els esclaus, en aquest cas l'astut Palestrió, volen aconseguir la llibertat, però per això abans hauran d’aconseguir solucionar tots els problemes que se’ls hi plantegen, una trama molt recurrent en el teatre clàssic.

Tots hem estat d’acord en què l'obra ens va semblar genial. Esperàvem que la dramatúrgia fos molt fidel a l’original, tant en els diàlegs com en la manera d’explicar la història, però ens va sorprendre que ràpidament comencessin a fer bromes i acudits adaptats a situacions més modernes i atrevides. En una paraula, a l'actualització del text a mode de contaminatio cronològica.


A nosaltres, en particular, ens va encantar aquesta representació perquè creiem que va saber captar l’essència de l’obra i els actors, amb la seva vis còmica, van fer que entenguessim el que era aquesta comèdia d'embolics per als antics romans portant les bromes a la nostra època. I tots vam riure molt en les escenes en què es barrejaven anacrònicament situacions d'allò més absurdes. A més a més, és una manera de demostrar que la cultura clàssica també pot ser molt divertida i que es pot relacionar amb molts àmbits de l'actualitat: el teatre, el cinema, l’art, la política, l'esport, ... Tot és qüestió de la nostra predisposició i actitud davant del que passa avui dia.


També hem pogut aprendre, sobretot, de l’estil de Plaute i del teatre de l’època, ja que al llarg de l’actuació anaven afegint al diàleg informacions sobre aquestes qüestions. Per tant, ha estat una experiència fantàstica i que recomanaríem a totes les persones a qui interessi la cultura clàssica en particular i els agradi el teatre en general.

Visca el teatre!

Ainhoa Buendía
Sofía Peris
4t ESO - Llatí


14 de març de 2017

Èdip rei o la impagable al·legoria de l'infortuni


Avui, 14 de març, els alumnes d'humanitats de batxillerat de l'escola hem assistit, al Teatre Joventut de L'Hospitalet, a l'adaptació que la companyia teatral gaditana El Aedo ha fet de la tragèdia grega Èdip rei, obra cabdal d’un dels dramaturgs atenesos més destacats, Sòfocles.

    


Tots plegats hem pogut gaudir d’aquest drama amb desenllaç fatal. Si bé la història del tebà Èdip ja era coneguda per tots nosaltres, certament l'espectacle ha estat diferent i especial, ja que amb només quatre actors s’han cobert tots els personatges, fins i tot amb un cor ben original… Bufa, quina feinada! Els actors han preservat l’essència de l’obra amb detalls molt simples però alhora significatius, com ara el doble paper que ha jugat el cor, amb aparicions en els diferents estàsims però també en alguns episodis. A diferència de la tragèdia original, però, l’ordre d’aparició de certs personatges i fets ha variat atès que es tractava d'una adaptació, tot i que el missatge principal del text s’ha conservat amb tota la seva força: la veritat sempre veu la llum, mai queda amagada; tot i que a vegades preferiríem no assabentar-nos de la veritable realitat, com n’és el cas d’Èdip. Aquesta és la ironia dramàtica i funesta dels versos de Sòfocles.





Gràcies a Creont, Iocasta, Èdip i la resta de personatges hem pogut experimentar una sentiment de catarsi, sobretot en el discurs final del maleït rei en què ell mateix comprova amb gran sofriment que el destí no es pot canviar, que els déus mai no s’equivoquen i que l’home és un llop per a l’home. Plegats, hem pogut patir el suplici d’Èdip en assabentar-se que ell havia donat mort al seu pare Laios, que s’havia casat amb la seva mare i que havia engendrat els seus propis germans.

Per acabar, donar les gràcies a la Societat Catalana de Teatre Grecollatí per aquesta iniciativa i a la companyia El Aedo per oferir-nos l’oportunitat de veure aquesta obra i la seva magnífica interpretació. I és que els clàssics són tresors que ens guarden històries apassionants amb un caràcter alliçonador, de les quals en podem aprendre molt, i que ens permeten reflexionar sobre situacions de la nostra pròpia vida quotidiana. Una magnífica experiència!

P.S.: Esperem que els companys de 4t gaudeixin també demà del Miles gloriosus de Plaute que aniran a veure.


Kènia Sanz
Ana Martínez
Batxillerat humanístic