3 de desembre de 2016

Champollion i la pedra de Rosetta: el grec en va ser la clau



Hi ha molts aspectes fascinants del món antic que coneixem, però també n’hi ha molts que no. Segur que la visió que tenim actualment de l’antic Egipte no seria la mateixa si no sabéssim què signifiquen els jeroglífics. Això és possible gràcies a la incansable i magnífica tasca de Jean-François Champollion i el seu descobriment més important: la pedra de Rosetta. He volgut parlar sobre això perquè penso que és una història i una troballa infravalorada. Per això, tant si coneixeu què és la pedra de Rosetta com si no, m’agradaria explicar-vos la seva història, tant la de l'orientalista francès com la del monolit on hi figurava inscrit un missatge en tres idiomes antics: grec, demòtic i jeroglífic.

Un dels més grans enigmes lingüístics i, per tant, culturals, que ha hagut de resoldre la humanitat, i possiblement el misteri més gran relacionat amb el món antic fins als nostres dies, ha estat el dels jeroglífics: un conjunt de dibuixos ideogràfics el significat dels quals de ben segur, desconeixeríem si no fos per la pedra de Rosetta i la titànica empresa de l’historiador francès Jean-François Champollion.


Any 394 aC, Egipte

Tot el país està sota l’imperi de Roma, dirigit per Teodosi I el gran. Des de fa segles el grec s’ensenya i s’inculca tot i que fins l’any 394 aC no es  deixen d’usar els jeroglífcis. Al cap de pocs segles ja ningú sabrà què volen dir aquells símbols. Els jeroglífics queden definitivament en l’oblit i totalment enterrats quan els àrabs envaeixen Egipte.

Any 1798 AD, Egipte

Napoleó i les seves tropes es dirigeixen a Egipte per tallar les vies de subministrament als britànics. Mesos més tard, l’agost del 1799, una patrulla construeix defenses per a una ciutat a uns quaranta-cinc quilòmetres d’Alexandria. El nom de la ciutat, Rosetta.
Els soldats treballen sota un sol abrusador quan el pic d'un d'ells contacta amb una superfície dura. El soldat, nerviós, crida el seu comandant, Pierre-François Bouchard, per intentar averiguar què és. 
Napoleó torna a França, però els seus soldats i la pedra es queden a Egipte. El 1802, els anglesos s’apoderen de la relíquia i aquesta és traslladada al British Museum, al centre de Londres.

Any 1790 AD, França

Neix Jean-François Champollion a un poblet del sud francès anomenat Figéac. El seu naixement ja va ser accidentat i curiós alhora: la mare es va posar molt malalta durant l’embaràs i això li va provocar una paràlisi a quasi tot el cos. Els metges havien intentat fer tot el possible però la paràlisi no remetia; havien donat el cas per perdut i només podien esperar a que morís la mare i, evidentment, el fill. Desesperat, el pare va anar a un herbolari a demanar un remei. Aquest va observar la dona, va anar a buscar herbes al bosc, les va escalfar i en va fer un llit on la mare de Champollion s’hi havia d’estar immòbil. Al quart dia es va aixecar sense cap rastre de la malaltia. Semblava que la paràlisi i l’enfermetat s'haguessin esvaït per complet. L’herbolari va profetitzar a la mare de Champollion: "el teu fill naixerà i serà un home tant sa que donarà llum a la humanitat i tothom parlarà d’ell".
Jean-François va néixer el 23 de desembre de 1790 i ja des de petit va mostrar no només una gran intel·ligència sinó també una gran fascinació per Egipte. Als 4 anys ja sabia llegir i escriure perfectament. El seu germà gran va fer que entrés a la universitat amb tant sols 11 anys, on va cursar estudis en llengües orientals. Als 17 anys era auxiliar a la universitat i va sentir a parlar de la pedra Rosetta per primera vegada. S’hi va interessar i va proposar-se desxifrar-la. Va observar que hi havia una part del text en grec -que ja coneixia- i una altra en demòtic -la llengua del poble de l'antic Egipte-, i va començar a estudiar-lo juntament amb altres llengües. Al final de la seva vida dominava 12 llengües antigues.

Any 1808 AD, França

Un historiador anglès va intentar fer una aproximació al text però no va poder desxifrar-lo. Hi havia dues hipòtesis: que eren sons i paraules o imatges i idees. Aquest intent va arribar a oïdes de Champollion que va descartar-les totes dues per separat. Va arribar a la conclusió que per desxifrar el missatge, la clau era combinar les dues hipòtesis i es va posar a treballar sense descans estudiant les diferents possibilitats combinatòries. El 1814 escriu el seu primer llibre sobre Egipte amb una quantitat de detalls fascinants, sobretot tenint en compte que no hi havia estat mai.
Va veure que apareixien diversos noms de persones rellevants a la pedra. Entre ells, el de Ptolomeu V, i gràcies a això va poder deduir que el text epigràfic s'havia gravat cap al 196 aC. Va buscar coincidències entre els textos. Va traduir el grec i alguna part del demòtic, però els jeroglífics es resistien. Champollion va decidir perseverar.

Any 1821 AD, França

La pedra de Rosseta era l’única obsessió de Champollion. Dedicava jornades de vint hores a intentar desxifrar-la. Finalment, un dia, el seu germà Jacob Joseph sent uns passos a l’escala del seu despatx i quan s’obre la porta apareix un Jean François exultant que només pot exclamar: "Ja ho tinc!" ("Je tiens l'affair"!), moment en què es va desmaiar i va caure a terra. El cansament havia pogut amb ell .Va estar cinc dies dormint quasi en estat de coma.

Any 1822 AD, França

Després de resoldre l'enigma, va redactar una carta que va presentar a l’acadèmia de París. En ella explicava que hi havia 15 coincidències entre el demòtic i el kòptic (llengua d’Egipte). Que hi havia el nom de Ptolomeu V però també el d’altres personatges importants com Cleòptara. Dos anys més tard, va viatjar a Itàlia per estudiar les escultures egípcies.

Any 1828 AD, Egipte

Champollion aconsegueix prou diners com per fer un viatge a Egipte. Allà anotarà i dibuixarà tot el que veu, observa amb detall i descobreix. Durant dos anys cataloga 864 jeroglífics dels 1000 que es calcula que hi ha. El 1830 torna a França per organitzar la informació i difondre-la mitjançant articles, llibres i treballs diversos.

Any 1832 AD, França

Jean-François Champollion mor d’un infart de miocardi als 41 anys. D’aquesta manera deixava enrere una vida que, com va predir l’herbolari, va donar llum a la humanitat tot i que sigui una figura intel·lectual que per a moltes generacions d'estudiants hagi passat desapercebuda.

Us deixo amb un documental sobre la seva immensa aportació a l'egiptologia i una pregunta: què en penseu, de l'antic Egipte i de la seva aportació a altres civilitzacions com la grega?

Bernat Pareja Sabaté
1r batxillerat humanístic




28 de novembre de 2016

És en William Hundert un pigmalió educatiu?


Llegiu aquesta entrada a propòsit del mite de Pigmalió i reflexioneu sobre la relació que s'estableix entre el professor Hundert i en Sedwidge Bell. Podem afirmar que s'hi reconeix l'efecte Pigmalió? Quins altres termes hi ha adscrits a aquest personatge? Llegiu també aquest interessantíssim article d'Antoni Janer i cerqueu altres referents del mite en el món del cinema, la literatura o altres àmbits artístics.


13 de novembre de 2016

Un llatinisme, una imatge

He recuperat del calaix del temps un treball que ja fa uns quants cursos uns companys de 4t i avui integrats plenament en diferents àmbits professionals (l'un és mestre, l'altre periodista i un tercer gestor i promotor d'activitats vinculades a l'oci) van fer a partir d'una sèrie de llatinismes proposats a classe. Tempus fugit! Ara que comencem a navegar per aquests mars de les clàssiques, convé, mariners primerencs, que en conegueu alguns. En Guillem, en Cesc i en Martí us conviden a que trobeu el significat d´aquestes expressions que encara ara tenen un ús molt habitual en la llengua i que ens el feu saber a través dels vostres comentaris. Primerament, expliqueu què és un llatinisme. Jo us proposo que en cerqueu altres i que plegats enriquim de coneixements la nostra travessa. Bona recerca!


6 de novembre de 2016

Munera Gladiatoria a En guàrdia!



"Solien ser reclutats entre presoners de guerra i criminals que confiaven rebre l'indult de l'emperador per la seva destresa en la lluita. Tot i així, també hi havia ciutadans lliures, homes i dones, que escollien fer carrera com a gladiadors. Alguns, com Hermes, Espícul o Espàrtac, fins i tot van esdevenir herois populars. El professor d'Història Antiga de la UAB Jordi Cortadella ens trasllada a la sorra dels combats de gladiadors, tradició d'origen etrusc que els romans van adaptar per convertir-la en l'espectacle de masses més important, tant en l'època republicana com en l'imperial."

Escolteu l'àudio d'un nou i apassionant programa del programa En guàrdia!, conduït pel periodista Enric Calpena. Deixeu les vostres impressions tot explicant què us ha interessat més o què us ha sorprès... Avete, nautae, magister vos salutat!







1 de novembre de 2016

El barquer de l'inframón al videojoc God of War

Mural de Caront, al Santuari de Persèfone a God of War III
‘Nosaltres tenim un destí comú, Kratos, i els déus mai ens deslliuraran de la nostra tortura’ (Caront a Kratos, en el videojoc God Of War)

En la mitologia grega hi ha dues condicions de vida: la dels mortals (la nostra i la dels herois) i la dels immortals (la dels déus). Tal i com expressa el terme, aquests últims no poden morir i, per tant, no accedeixen al món dels morts. Però els que tenen la condició de mortals, cursen un viatge a la terra governada per Hades: l’Inframón. Però, com s’hi arriba?

Caront (Χάρων) és el barquer d’Hades, encarregat de transportar les ànimes dels difunts a través del riu Aqueront. Fill d’Èreb i de Nix, se’l representa com un vell alt i d’aspecte cadavèric, amb una llarga barba canosa, foc als ulls, vestit amb parracs, i portant un rem a la mà, encara que eren les ànimes transportades les qui remaven sota les seves ordres. Se’l menciona per primera vegada cap al 500 a.C.

Caront cobrava un tribut pel viatge, per això als morts se’ls enterrava amb una moneda sota la llengua, habitualment un òbol. Qui no portés moneda, era condemnat a vagarejar cent anys per la riba del riu Aqueront fins que el barquer accedia a dur-lo de franc. Tot i que a aquest no li era permès transportar els vius, alguns herois, com Hèracles, Eneas, Ulisses o Orfeu, van accedir a l’Inframón sense haver mort. Per aquest motiu, dicitur, Caront va ser encadenat durant un any. 

El barquer dels inferns clàssics és un dels múltiples personatges que apareixen a l'exitosa sèrie de videojocs God of War, el principal argument de la qual pren com a protagonista el semidéu i guerrer espartà Kratos i de com aquest muta la seva condició mortal a divina i esdevé déu de la guerra després de matar Ares. Compleix les díficils missions encarregades pels olímpics fins al punt de fer-se un lloc entre ells. Malgrat aquest honor, Kratos caurà en desgràcia, i per això s'haurà d'enfrontar no només al poder dels immortals sinó també a criatures bestials i devastadores com el Minotaure o l'hidra de Lerna. Enguany apareixerà un nou títol, després que l'heroi espartà hagi acabat amb la vida del propi pare dels déus, Zeus apleganúvols...



Per cert, sabeu d'alguna altra referència mitològica en el món dels vídeojocs? Per què cadascun dels herois esmentats en aquesta entrada va poder accedir al món dels morts?

Dani Gil
1r batxillerat humanístic



22 d’octubre de 2016

El Jurament Hipocràtic a la Facultat de Farmàcia!

Aquesta setmana, la Universitat de Barcelona ha celebrat l’acte acadèmic de graduació i, per tant, del jurament hipocràtic dels estudiants de Farmàcia de la promoció 2011-2016. Aquest jurament el fan tots aquells que començaran a exercir professions relacionades amb la sanitat, com poden ser medicina o farmàcia. És un text de caràcter ètic sobre la pràctica de l’ofici de sanador.



El nom del jurament no és a l’atzar. Fa referència a Hipòcrates de Cos, metge grec del s. V aC. nascut en aquesta illa del Dodecanès i a qui la tradició considera pare de la medicina. Es diu que ell mateix o un dels seus deixebles va escriure el primer model de jurament hipocràtic, un recull de normes que havien de seguir tots els professionals de la medicina. A partir d’aquell model original, s’han anat fent actualitzacions al llarg de la història. Actualment, el jurament que es promet en la majoria de països és el de la Declaració de Ginebra de 1948, redactat per l’Associació Mèdica Mundial.

Aquí us deixo, però, el jurament hipocràtic clàssic llegit i promès pels graduats de Farmàcia de la UB que podeu escoltar en el vídeo (entre els minuts 36:30 i 38:45).

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necessita;

tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes;

compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre;

utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia;

no donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució;

igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu;

duré una vida pura i venerable;

no intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques;

a totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus;

mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."
                                                                             [Traducció de Ma Àngels Fumadó]



Què en sabem d'Hipòcrates? Què us ha semblat aquest bell text deontològic? De quines qüestions ètiques relacionades amb la vida i la mort parla? 

A propòsit d'aquest solemne acte acadèmic, amb quin himne universitari acaba? Si cerqueu la lletra i la traduïu, sabreu quins savis consells ens dóna.

Jordi Rojas
estudiant de 3r curs del Grau d'Història a la UB i ex-tripulant del Vaixell


Quis deus est? (referències clàssiques més a prop del que ens pensem...)

Fotografia © Marta Orquín
Bonum diem, tripulants de l'Odisseu! Espero que aquest curs hagi començat d'allò més bé i que estigueu molt entusiasmats per conèixer dues llengües noves i dues cultures tan antigues i interessants com són la grega i la romana! Ad hocus proposo que feu una petita recerca respecte la imatge que podeu veure més amunt. Les qüestions que podeu esbrinar són aquestes:  Quin nom rep aquesta font? De qui es tracta?  Hi ha alguna relació entre el personatge i l'obra pública? Qui la va dissenyar? On està situada?

PD: Que la vostra curiositat us animi a buscar-ho i a respondre el més aviat possible! I si us ve de gust, podeu cercar més monuments d'aquest poderós personatge arreu.

Valete omnes!  

Marta Orquín
1r batxillerat social


9 d’octubre de 2016

Reflexionant sobre els mites

Aquí teniu una nova proposta de treball. Llegiu el document Scribd, observeu les imatges de la presentació i aneu pensant com lligar-ho tot. En parlarem a classe i debatrem el perquè de tot plegat. Què és un mite? per a què serveix? què en podem deduir? quina influència ha tingut el pensament mític en la història de la nostra cultura? per què va entrar en crisi? us agraden, els mites? per què? ...


                                   





No deixeu de veure aquest vídeo de la sèrie Mitos y leyendas. Us ajudarà a reflexionar.


8 d’octubre de 2016

Nuptiae romanae


Pridie Kalendas Iunias – XIV A.D.

       -Màrcia, ràpid, que fem tard!
                -Mater,... Quo...?
               -Filla meva! Quina pregunta és aquesta? Doncs al banquet de compromís!
     -Oh, per Mnemòsine! Tens tota la raó!
               -No cal que et recordi que demà, 1 de juny, et cases amb en Juli, oi?
         -No, mare, no. Apa, marxem que al final sí que farem tard.

Haig de comunicar a la meva filla que ja és de nit, que  ja és temps de lliurar totes les joguines i símbols de la infantesa als déus.

          “Oh, déus venerables! Aquí us faig a mans totes les meves joguines, jo, la Màrcia Calpúrnia,  ara que estic a punt d’encetar una nova etapa en la meva vida.  Ja no són per a mi.”
   
    Estic nerviosa, vull que arribi demà, desitjo veure la meva filla vestida de casament, amb la túnica blanca i llisa i un vel de color taronja com aquell, el flammeum que jo mateixa vaig dur també les kalendes de juny de fa... tants anys!

                                      .................................................

Per fi arriba el dia, ja està vestida, s’acaba de posar el vel taronja i jo l’he ajudada amb el nus del cinturó; però, realment, està molt ben acompanyada per la padrina de noces, la pronuba Gaia...
Ha arribat el gran moment. Hem de consultar els auspicis i signar el contracte matrimonial davant de deu testimonis. A continuació, la Gaia unirà les mans de la parella i la resta resarem a la deessa Juno; per finalitzar la cerimònia, el meu espós sacrificarà una cabra al déu Júpiter. Tant de bo els fruits d’aquesta unió neixin sans...

Els records del meu dia són tan clars com la llum d’aquest que ara vivim amb emoció, petita Màrcia...
                                       ..................................................

D’ara endavant tot és una gran festa. Ens dirigim cap al gran banquet que en Publi, el meu marit ha fet preparar. Gaudim del moment i ens plau veure’ns envoltats pels amics; però començo a sentir temor, inquietud perquè la meva filla se m’abraça i en Juli, emulant el ritual ancestral del nostre poble, l’arrenca dels meus braços per commemorar l’antiga història. Em dol, no puc evitar la tristesa d’una mare, perquè sé que a partir d’ara ja no viurem sota el mateix sostre, ara ja pertany al seu espós i a la seva família. Malgrat saber que allà serà feliç, no deixa de ser la meva filla, i l’enyoraré.

Ha arribat l’hora de la partença, la Màrcia és escoltada per flautistes i portadors de torxes mentre s’encamina fins a la casa d’en Juli. Darrere de tots ells hi ha els pares i amics; i tres infants portant els símbols del treball femení: un fus, una filosa i una teia.

Tots plegats arribem a la casa d’en Juli; aleshores, ell agafa la Màrcia en braços i traspassa el llindar de la nova casa. La Gaia no s’ha separat ni un sol instant d’ella i ara li indica que s’assegui en el lectus genialis, situat enfront la porta. A continuació, guiem els esposos fins a la cambra nupcial. Finalment, es celebra un últim banquet a la nova casa i ara sí, la festa ja es dona per acabada.

Ha estat un dia magnífic, perdurarà en la memòria de la meva filla, i en la meva també, és clar. Ara ella és feliç amb en Juli, ho sé, però no puc deixar de pensar que jo he perdut un bocí de la meva vida. Sé, però, i d’això n’estic ben segura, que ella sabrà gaudir d’aquesta nova etapa que avui ha encetat com ho he fet jo al costat d’en Publi.



              

Kènia Sanz
2n batxillerat humanístic


4 d’octubre de 2016

Kahoot de l'alfabet grec!


Poseu-vos a prova clicant aquí! Què és la ludificació? amb quin altre nom es coneix? què n'opineu?