31 d’octubre del 2010

Racons clàssics de Barcelona: el primer Google Maps d'El Vaixell d´Odisseu

Tripulants de El Vaixell, ja tenim el primer Google Maps de la nostra singladura! En motiu de la presentació de la nova secció Racons clàssics de Barcelona amb l´entrada Quod spatium est? he pensat que ja era hora d´encetar aquesta aplicació que encara estava per estrenar. A partir d´ara treballarem també en aquesta direcció i espero que col·laborant entre tots arribem a fer-ne molts més. És una eina molt agraïda que també ens permetrà participar en el disseny de mapes d´altres centres educatius que ja tenen una tradició ben consolidada. Durant la setmana anirem desvetllant els seus secrets i vosaltres haureu d´anar construint aquest primer Google Maps que de ben segur us animarà a crear-ne de nous. Aquí el tenim!


Mostra Racons clàssics de Barcelona en un mapa més gran

30 d’octubre del 2010

Racons clàssics de Barcelona (II): BARCINO!

Fotografia: [Arxiu de Sanja Rahim]

L' altre dia, passejant pel sempre sorprenent Barri Gòtic, amb mil i un racons per descobrir sovint desconeguts però d´una importància històrica extraordinària, vaig ensopegar amb unes lletres molt especials....BARCINO! Què me´n dieu?

1. Qui n´és l´autor? Quin missatge creieu que vol transmetre?
2. De quin material estan fetes?
3. On són? Al costat de quin edifici monumental es troben?
4. Què signifiquen?
5. Quin es el nom complet de la ciutat romana?
6. Per qui va ser fundada?
7. Quina es la funció de la doble columna que es veu al darrera de la imatge?
8. Quins eren els carrers principals de la ciutat romana?
9. I els edificis principals?
10. On estarien situats actualment?

Sanja Rahim
2n Batxillerat

27 d’octubre del 2010

Alter ego, vine a la festa!

Mireu quin cartell més oportú vaig trobar l´altre dia tot passejant pels carrers de Barcino. Alter Ego és una festa oberta a tothom que va inaugurar el passat 21 d’octubre la discoteca Bucaro Club de Barcelona. Hi podeu anar, si us ve de gust, tots els dijous i gaudir d´un espai dividit en dues sales destinades a diferents tipus de música: l´electrònica i el rock n’roll. Fixeu-vos en el nom, que pren com a referència un dels llatinismes que hem estudiat a classe: què vol dir alter ego? quina relació creieu que té amb una celebració com aquesta? li coneixeu altres significats? Penseu, penseu...

Anna Ruiz de la Fuente
2n Batxillerat

24 d’octubre del 2010

Referents clàssics a Els Simpson

A una reeixida sèrie televisiva d´animació, que de ben segur tots coneixeu, Els Simpson, hi podem trobar la presència de referències al món clàssic en alguns dels seus capítols. Sense anar més lluny, el nom d´un dels protagonistes absoluts de la sèrie, l´encantadorament estúpid pare de família, és Homer, l´homònim del poeta al qual li són atribuïdes dues obres tan importants com són la Ilíada i l´Odissea. Un segon membre d´aquesta singular família, la germana intel·lectual i reaccionària d´en Bart, la Lisa Simpson, també deixa caure de tant en tant frases i sentències relacionades amb el món grecoromà.
Un dels capítols més coneguts i clarament inspirats en el que us comentava abans és l´intitulat Històries del domini públic, que recrea, entre altres, l´odissea homèrica durant els vuit primers minuts protagonitzada pel nostre estimat heroi Homer Ulisses.
Un altre exemple el trobem a l´episodi de la sisena temporada que porta per títol El llimoner de Troia, basat en part en la llegenda que tots coneixem sobre la guerra entre grecs i troians. L´estratègia que utilitzen els habitants de Springfield per tal de recuperar el llimoner sagrat (i fundacional) de la seva ciutat, el qual ha estat robat pels malvats nens de la rival Shelbyville, és semblant a la de l´engany del cavall de fusta inspirat per la deessa Atena a Odisseu al final del mític conflicte. Altres referents clàssics els trobem al capítol titulat L´odissea de Homer i també al de L´última temptació de Homer, en el moment en què tot just arriba una nova treballadora a la central nuclear on ell treballa i aquest, només veure-la, se la imagina sorgint de les aigües de Citera tal i com la va pintar per a la posteritat l´artista del Renaixement Sandro Botticelli. Un referent més: en un dels capítols hi apareix un cotxe la marca del qual és Persèfone, com el de reina de l´Inframón raptada per Hades, déu dels inferns.

Hi ha algú que encara dubti que el món clàssic és tot un referent per a la Televisió, ja sigui en campanyes publicitàries, programes o sèries de reconegut prestigi com Els Simpson?

Què opineu vosaltres? Us agraden Els Simpson? Coneixeu alguna altra sèrie o programa que porti per títol algun nom relacionat amb el món clàssic? Qui ens pot explicar amb pèls i senyals els arguments de la Ilíada i l´Odissea? Hi veieu alguna relació entre el nom de la marca de l´automòbil i el de la divinitat infernal?

Esther Soria
2n Batxillerat


20 d’octubre del 2010

Odi et amo, quatre versions

Ahir vam llegir a classe un d´aquells poemes que indubtablement deixa empremta, el LXXXV del poeta romà Gai Valeri Catul, l´Odi et amo. Mentre l´escrivia a la pissarra (no digital) es va fer un silenci premonitori. Després la lectura, breu però intensa, de catorze paraules que expressen en un dístic rodó els sentiments contradictoris que pot experimentar un amant envers la persona estimada...

Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.


Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes.
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.

(J. Vergés i A. Seva. Fundació Bernat Metge)

Em sembla que us va agradar. Em sembla que sí, de debó. Poden haver passat més de dos mil anys des que el poeta de Verona deixés escrita aquesta manera de patir tan humana com irracional, però ahir, a classe, vaig tenir la sensació que la literatura és de les poques coses que ens queden que més ens humanitzen i ens salven del desordre. Saber que, de vegades, allò que ens destrueix també ens nodreix la vida no només és terapèutic sinó també necessari per comprendre´ns millor i ens serveix, de passada, per identificar-nos amb el dolor de l´altre. Pura empatia. Estimar i odiar, dues cares de la mateixa moneda personificada en la mateixa persona, aquella Lèsbia amb qui el poeta vol besar-se fins a morir o de qui vol apartar-se per despit.

I a vosaltres, què us ha despertat el descobriment d´aquest poema? Què us transmet? Què en penseu de la complexitat de les relacions amoroses? Com us imagineu Lèsbia? Compreneu Catul? Si un amic vostre us confessés sentir-se així, què li dirieu?

Us deixo amb aquestes quatre versions dels versos catul·lians perquè veieu que hoc carmen ha esdevingut tot un clàssic de la poesia lírica de tots els temps.




18 d’octubre del 2010

BACUS 2010: XXI Festa de la Verema i el Vi de Verdú

Verdú és el meu poble. Un municipi d´aproximadament 1.200 habitants, situat a la comarca de l´Urgell, al costat del riu Cercavins i a 5 km de la capital de la comarca, Tàrrega. És una vila amb una gran tradició ceramista, molt coneguda per la cerámica negra. Aquest és, probablement, el tret que el diferencia dels altres pobles; aquest i el fet que des de fa molt temps, i encara en l´actualitat, la major part de la població es dediqui a la pagesia i, en concret, al conreu de la vinya ha fet que aquest poble també estigui molt arrelat al món del vi.

El cap de setmana passat, 9 i 10 d´octubre, es va celebrar la XXI edició de la Festa de la Verema i del Vi de Verdú, altrament anomenada Bacus 2010. Des de fa ja uns quants anys, cada començament d´octubre, es fa una festa en honor als pagesos tot enaltint la figura del déu romà Bacus a partir de la iniciativa d'un grup de joves del poble, l'Associació Juvenil Bacus de Verdú. Enguany vam viure una edició diferent, molt tocada per la crisi, per la manca de diners i per la pluja. Tot i així, com cada any, ha estat una festa que fa bullir la sang de tots els verdunins. Amb en Guillem, en Bernat i en Pau vam poder gaudir de les activitats més rellevants de la Festa: la piada de raïms a la manera tradicional, el llançament de ceps, la cursa de portadores, la guerra de raïm o l´esmorzar del veremador. Finalitzat el pregó, es van atorgar els premis honorífics al piador i la piadora de l´any, que anualment són atorgats a un home i una dona que han fet quelcom important pel poble i la festa. Per acabar els actes en honor del déu del vi, se celebrà la gran piada, amb què es recorda el procés d´aixafar el raïm amb els peus, com feien antigament els nostres avantpassats.
Aquesta és una tradició molt vinculada a Catalunya des d´època romana perquè la seva empremta vitícola ha perdurat al llarg dels segles. Són dates de celebració i agraïment a la terra i al déu que apadrina la Festa. Mireu, si no, aquest apunt publicat a principis de setembre a El Fil.

Per què ara i per què Bacus? Coneixeu algun altre poble que celebri una festa semblant? Per què crieu que aquesta festa té un carácter marcadament clàssic? Com es deia l´homòleg grec de Bacus? Quins dominis tutelava?

Esperem que l´any vinent us animeu i per aquestes dates feu cap a Verdú. Us deixem amb el reportatge que RTVO va gravar de la Festa.

Cesc Giró
Guillem Fargas
1r Batxillerat

16 d’octubre del 2010

Quidam Gallorum...

Fa gairebé un any que el nostre estimat Astèrix va complir 50 primaveres. Fins i tot El Vaixell li va dedicar una entrevista molt peculiar amb les veus d´en Cesc (periodista), en Guillem (Obèlix) i en Martí (Astèrix), la recordeu? A tocar de l´efemèride volem conèixer alguns dels personatges més entranyables d´aquest còmic gal i per esbrinar qui és qui haureu de traduir aquest Calaméo en llatí. Perseveranter omnia consequitur!

15 d’octubre del 2010

Hèctor, un heroi modern

Rubens, La mort d´Hèctor

Totes les societats han tingut i establert els seus herois. La figura de l'heroi, doncs, sembla comportar una mena de necessitat de l'home per emmirallar-se en uns éssers excepcionals a qui admirar. Tanmateix, aquests personatges no han tingut ni les mateixes característiques ni el mateix tarannà segons cultures i èpoques. Un dels factors que potser marca més la distància entre els herois “antics” i els “moderns”, és a dir, els nostres, segons el meu modest entendre, és el de la precarietat d'aquests últims respecte dels primers. Vull dir que el nostre món està fabricant uns herois i uns mites amb data de caducitat, que només acontenten la necessitat de la què parlàvem abans de manera momentània però que, paradoxalment, la generació següent els substitueix per uns altres d'equivalents. I això que vivim, diuen, en el que s'anomena “societat de la informació”, és a dir, som membres d'un món que, com cap altre en qualsevol moment de la història de la Humanitat, pot recordar amb més facilitat perquè qualsevol té accès immediat a biografies, fets i personatges que han marcat les vides de molta gent. Però oblidem amb facilitat o, i aquest potser és el veritable motiu d'aquestes línies, hem perdut la capacitat, que sí tenien els nostres clàssics de reconèixer allò que veritablement cal preservar de l'oblit. Posaré un parell d'exemples.

Actualment i per sort, (parlo de la nostra realitat, en altres llocs del món la cosa seria diferent) no tenim herois militars. La música, el cinema o els esports substitueixen en el nostre imaginari col·lectiu soldats, generals i grans batalles. Bé, potser caldria afegir aquesta nova subespècie del tertulià televisiu de programes del cor, però no tinc ganes de frustrar-me. En el camp de l'esport, per centrar-me en un però podeu posar vosaltres els exemples que volgueu, la cosa està clara. De fet, Píndar ja ens ho advertia en les seves Olímpiques. Per exemple, la XIII, dedicada a l'atleta Xenofont de Corint (podríem posar-ne qualsevol altra). Després dels primers versos, dedicats a l'heroi, passa a fer un elogi de Corint i dels mites nascuts en aquest lloc. D'alguna manera és com si ens digués (perdoneu-me que faci de Píndar): “La glòria d'aquest Xenofont, tot i ser ara molt gran, passarà, en canvi, els grans mites perduraran per sempre.” Recordem aquella magnífica escena de El club dels poetes morts, quan el professor ensenya als seus alumnes les fotografies d'equips de futbol d'anys passats. Què en queda d'ells, ubi sunt? Es pregunta mentre xiuxiueja el famós carpe diem...I què es pot dir d'un equip com el Barça? Cada mes juga tres “partits del segle” d'una importància vital i trascendent (que, no cal dir-ho, oblidem al cap de quinze dies)... Són herois i mites que no duren, potser perquè els hi falta l'element més important per esdevenir un autèntic heroi. I quin és aquest element? Podria ser una pregunta a contestar pels mariners del Vaixell d' Odisseu. Jo, i ja per anar acabant, en faig una primera resposta, a veure què us sembla.

Ho diré a la valenta: l'heroi ha d' ésser algú com nosaltres que accepta un destí que cap de nosaltres està disposat a assumir i que ens salva. Per això és un heroi, perquè fa per nosaltres allò que ningú més està disposat a fer. I, per tant, tant se val si arriba esgotat i ningú no el reconeix, com Ulisses, o, com el gran Hèctor, cau derrotat i humiliat per Aquil·les. Ambdós són herois perquè gràcies a la seva vida, al seu sacrifici en definitiva, tots nosaltres podem aprendre una lliçó que no oblidarem mai. Aquesta lliço no té temps, perdura en el nucli del nostre ser com a persones i esdevenen clàssics perquè sempre ens caldrà tornar a ells quan equivoquem el rumb. És la vida la que es posa en joc, no l'èxit, o la fama, o els diners, no. És quelcom molt més important. Potser per això, en la novel·lística actual estem assistint a l'aparició d'una mena de personatge, que casualment molts qualifiquen d'anti-heroi, que, precisament a través de la seva derrota personal, salva la col·lectivitat. Penso en escriptors com Landero, Antonio Soler, Javier Reverte, Arturo Pérez Reverte, etc. Els seus personatges, en aquest sentit tan “moderns” com els d'Homer, són, per a mi, els autèntics herois, els qui tenen un missatge capaç de trascendir el moment present per poder ser rellegits (d'això n'estic segur) d' aquí cent anys amb la mateixa catarsi existencial per part del lector. Són persones que tenen alguna cosa important a dir i a ensenyar. Són mestres, en el sentit més meravellós del terme, i per això mereixen el nostre agraïment i el nostre més sincer reconeixement.

Carles Cervelló

12 d’octubre del 2010

Les termes romanes de Bath

[Arxiu: Júlia Vallespir]

Les termes romanes, anomenades thermae en llatí (del grec θερμóς, ή, óν -calent, càlid-), eren edificis públics la funció dels quals anava molt més enllà de la d’uns simples banys: eren complexos sanitaris, lúdics i esportius a més d´un punt de trobada obligat per a tot aquell que hi entrava. En els seus orígens, però, van ser creades com una zona on tot aquell que no es pogués permetre un bany a casa seva hi pogués anar gratuïtament. Amb el temps, però, al fer-se cada cop més importants i al millorar-ne les seves instal·lacions, hi van acabar assistint totes les classes socials, des de les més riques a les més modestes i, fins i tot alguna vegada, el mateix emperador.
A les termes, el ciutadà romà podia gaudir de piscines fredes (frigidaria), calentes (caldaria) i tèbies (tepidaria), banys de vapor, massatges amb essències i substàncies especials, tot tipus de tractaments medicinals, activitats esportives i moments de lectura entre d’altres. Per tant, era un espai dedicat a la relaxació i al culte al cos. Ara bé, un cop a dins segons quines activitats no estaven a l’abast de tothom, només els privilegiats podien fer ús de tots aquells serveis que requeríssin un esclau com, per exemple, els massatges (unctoria).
Pel que fa a les dones, tenien permesa l’entrada als banys però solament a una zona exclusiva per a elles o, si el complex no ho permetia per falta d’espai, acudien en horaris separats, normalment les dones de bon matí i els homes cap al vespre.
Les termes eren envoltades normalment per jardins i complexos urbanístics com biblioteques i gimnasos per fer més agradable l’estada. Tant a dins com a fora, s’hi podia trobar tota mena de gent, des de venedors de perfums, tovalloles, sandàlies o menjars a vidents, pensadors o artistes oferint al públic els seus serveis. Progressivament, amb els anys, les termes es van anar tornant més famoses i més visitades i en segons quines arribaven a assistir diàriament 3.000 persones, fet que requeria una gran quantitat de personal per garantir el seu bon funcionament.

Aquest estiu vaig tenir l’oportunitat de visitar la població anglesa de Bath, situada al sud del país, on van ser construïdes en l’antiga vil·la romana d’Aquae Sulis, conquerida l’any 43 aC aprofitant la deu d’aigua, unes de les termes més ben conservades dedicades a la deessa Minerva. En elles, a més de l’antiga estructura de canalització de l’aigua i de les restes de les múltiples piscines, s’hi poden veure les restes del temple dedicat a la deessa dels ulls d’òliba. Les termes de Bath van ser un dels escenaris més esplendorosos dels territoris romans i, ara encara, són un reclam turístic per a tot aquell disposat a deixar-se meravellar pels seus encants.

I vosaltres, coneixeu altres termes romanes prop de casa nostra? Algú sabria dir quines parts formaven una terma romana i quin era el recorregut termal habitual? Creieu que hi ha alguna relació entre el nom de Bath i les seves esplèndides restes romanes?

Júlia Vallespir
2n Batxillerat


10 d’octubre del 2010

Un cor de pedra

L’altre dia, a classe de Literatura castellana, vam comentar un poema que feia referència a un mite clàssic: Ifis i Anaxàrete. Em va recordar la lectura que l´any passat vam fer de l´adaptació de Les Metamorfosis d´Ovidi, Narracions de mites clàssics (Part III, Cossos transformats en pedres):

14.

Hágate temerosa
el caso de Anajárete, y cobarde,
que de ser desdeñosa
se arrepentió muy tarde,
y así su alma con su mármol arde.

"Ifis, un noi de Xipre jove i ple de vida, va enamorar-se perdudament de la bonica Anaxàrete, que provenia d’una família amb importants avantpassats com Teucre, considerat el fundador de la nissaga troiana. La noia havia crescut en un ambient ple d’orgull, supèrbia…
Ifis aprofitava tots els moments del dia per expressar els seu amor cap a l’estimada, però aquesta no només no prestava atenció als elogis del noi, sinó que a més se´n reia i en totes les ocasions que se li presentaven feia burla dels sentiments d’Ifis.
Desesperat, el noi, havent perdut qualsevol esperança de ser correspost o escoltat per la noia, va prendre una radical decisió que tindria conseqüències per a tots dos; va decidir penjar-se just davant la porta d’Anaxàrete. El mite explica que quan la noia veié mort el jove que sempre havia demanat el seu amor,va començar a plorar i en aquell moment va adonar-se que ella també l’estimava; però ara ja era massa tard, la seva arrogància havia fet que no fos possible viure una vida plena gràcies a l’amor que podrien haver compartit.
Venus, la deessa de l’amor, terriblement enfurismada davant la fredor que Anaxàrete havia expressat cap al noi durant la seva vida i la manca de sentiments manifestada, va convertir-la en una estàtua de pedra, tal i com el seu cor, i va ser col·locada encapçalant la tomba d’Ifis, de manera que sempre més hagués de veure el seu estimat mort, el qual, així, mai més podria retrobar."

Què en penseu d’aquest mite? Algú sabria dir quin poeta ens ha parlat d’ell en una obra que hem llegit a classe? I en quin poema dels que hem llegit a Literatura apareix la història d’aquests dos joves de Xipre? Quina relació podem establir entre aquest autor i Ovidi?
Creieu que podem relacionar la narració d´Anaxàrete i Ifis amb el llatinisme carpe diem? Per què?

Anna Carbó
2n Batxillerat

7 d’octubre del 2010

Feliç aniversari, Vaixell d´Odisseu!



Avui fa un anyet, tripulants, que vam decidir posar fil a l´agulla i començar aquest viatge que durant dotze mesos ens ha menat fins aquí. Em penso que no podía arribar en millor moment. Tot just farà una setmana vam rebre el millor regal que ens podien fer: guanyar el Premi Blocs Catalunya en la categoria d´Educació. Quin honor! Ha estat una travessa intensament viscuda, amb molts apunts i moments entranyables que ja vam recordar aquí. Sembla com si el desig i els ànims que us donava a la primera entrada tinguessin alguna cosa de premonició: Audaces Fortuna iuvat, la Sort ajuda els qui s´arrisquen!, ens vam dir. I aquí estem, contents i feliços per la feina feta i molt il·lusionats, em penso, per tot allò que queda per fer. Tripulants del vaixell, us he de confessar que estic molt orgullós de vosaltres i us reconec un mèrit extraordinari. Sense vosaltres res de tot això no tindria sentit. Sou els autèntics protagonistas i cadascú ha aportat el seu granet de sorra, per petit que hagi estat. Heu demostrat que paraules i expressions com esforç, constància, il·lusió per aprendre, projecte en xarxa, compartir o excel·lència no són paraules i expressions buides sinó una realitat engrescadora de la qual he après moltes coses. Com el títol que porta el diari de bitàcora d´un company de viatge, ensenyo i aprenc (ja veureu quina sorpresa!), ensenyar i aprendre és el millor regal que m´ha fet l´educació durant aquests vint anys. Aquest premi és vostre. Us ho mereixeu.


6 d’octubre del 2010

Racons clàssics de Barcelona (I): Quod spatium est?

Fotografia: Carme Ausejo

Aquí teniu la fotografia d´un conegut espai de Barcelona de clara inspiració clàssica. A l´antiga Grècia es van convertir en edificis de culte, autèntics témenos de la cultura, i a la nostra ciutat gaudim d´aquesta rèplica que fins i tot dóna nom a un festival d´estiu de prestigi internacional. De quin espai es tracta? Quina importància van tenir aquests edificis en el món grecoromà i quina mena d´espectacles s´hi representaven? On podem localitzar altres monuments com el que de ben segur ja heu identificat? A quin festival haureu d´anar si us agrada el teatre, la dansa o la música?
Amb aquesta entrada encetem un nou itinerari que portarà per títol Racons clàssics de Barcelona. Agafeu, doncs, la vostra càmera i fotografieu qualsevol lloc, establiment, escultura, edifici, etc, que sigui mereixedor d´aquesta menció honorífica. Us hi animeu?

2 d’octubre del 2010

El vaixell d´Odisseu, Premi Blocs Catalunya 2010!

Premis Blocs Catalunya 2010 - El vaixell d´Odisseu

Estimats tripulants, ho hem aconseguit! El vaixell d´Odisseu ha estat reconegut com a millor bloc educatiu 2010 en la tercera edició dels Premis Blocs Catalunya que es va celebrar ahir a la nit a l´auditori del Parc Científic i de la Innovació TecnoCampus Mataró-Maresme. Encara ara m´emociono recordant el moment en què el periodista i escriptor Martí Gironell, presentador de la vetllada, va obrir el sobre i ens va regalar aquest moment tan especial. Hi éreu tots, els 54 mariners representats per la Júlia, la Clara, l´Anna i en Cesc. Quins nervis, oi? Ara hem de celebrar-ho tots plegats i remar més fort que mai perquè aquesta criatura nostra que la setmana vinent compleix el seu primer anyet de vida pugui nevegar plus ultra i desembarcar en molts altres ports. Enhorabona per la feina feta i moltes, moltíssimes felicitats a tots!
Us enllaço notícies (3cat24.cat, Diari Maresme, Capgrós.com, Revista Auriga, Tecno Campus, Nació Digital, sies.tv, Racó Català, Bitscatalans, Espai internet, Butlletí electrònic d´Òmniu Cultural) i vídeos (Espai internet) on es parla del lliurament dels premis. A mesura que vagi rebent més informacions les afegiré a l´entrada. I el reportatge fotogràfic d´una nit per recordar...(continuarà). També a l´àlbum de stic.cat a Flickr. Som portada a l´APLEC i a Chiron!

Tripulants, mireu quin regal ens ha fet la Margalida a El fil de les clàssiques: ens ha dedicat una entrada per celebrar la nit de divendres! Plurimas gratias, Lida. L´aprofitarem per comentar al bloc premianenc i així fer col·laboració en xarxa amb els companys de l´IES Cristòfol Ferrer. Què us sembla tot plegat?

Llegiu aquest article a BTVNOTÍCIES.cat. Què més podem demanar, tripulants? I acabo de descobrir que han parlat de nosaltres a BTV, al programa Connexió Barcelona del 4 d´octubre (42:40-46:40).




L´últim regal m´ha arribat avui mateix, 18 d´octubre, el vídeo d´en Cesc. Encara ara quan recordo aquella nit m´emociona sentir els moments que vam viure plegats, d´un intens carpe diem certament irrepetible. Gràcies, tripulant!