28 de gener de 2010

Èdip i Les Luthiers

La història d´Èdip, el rei del casal de Tebes, és un dels mites més importants de l´imaginari tradicional grec. La seva tragèdia ha donat per molt, fins i tot el nom d´un complex estudiat pel pare de la psicoanàlisi, el neuròleg austríac Sigmund Freud. Avui, però, us presento una versió més amable i divertida, la dels còmics argentins Les Luthiers. Qui ens pot refrescar la memòria dels terribles successos del rei tebà i de la seva nissaga? Què planteja el complex d´Èdip? Us recomano consultar el portal d´en Sebastià Giralt, Labyrinthus.

De Edipo de Tebas haciendo memoria
os cuento la historia con penas y glorias,
de Edipo de Tebas.

Le dijo el oráculo, Edipo, tu vida
se pone movida, serás parricida,
le dijo el oráculo.

Seguía diciendo, si bien yo detesto
hablarte de esto, se viene, se viene un incesto,
seguía diciendo.

Sabiendo tal cosa, su padre, el rey Layo,
veloz como un rayo le dijo a un lacayo,
sabiendo tal cosa.

Te irás con mi hijo, no quiero que crezca,
haz tú que perezca como te parezca,
te irás con mi hijo.

Cumplida la orden, el muy desdichado,
con los pies atados, quedose, quedose colgado,
cumplida la orden.

Edipo salvose y a Layo matolo,
peleándolo el solo al cielo enviolo,
Edipo salvose.

Semanas mas tarde, a Tebas avanza,
resolver alcanza cierta adivinanza,
semanas mas tarde.

La Esfinge de Tebas, al ser derrotada,
se ofusca, se enfada, y se hace, y se hace pomada,
la Esfinge de Tebas.

Y sin darse cuenta, casado él está,
con quien saben ya, su propia mamá!
y sin darse cuenta...

De sus propios hijos hay largas secuelas,
y aunque esto le duela, Yocasta es abuela,
de sus propios hijos.

Edipo al saberlo en una entrevista
con su analista se quita, se quita la vista,
Edipo al saberlo.

Al ver a una esfinge planteando un dilema,
huid del problema cambiando de tema,
al ver a una esfinge.

Madres amantes, tomad precauciones
con las efusiones de hijos varones,
madres amantes.

Por no repetir la historia nefasta
de Edipo y Yocasta, lo dicho, lo dicho ya basta,
por no repetir.


25 de gener de 2010

Tres futurs il·lustres

Ara que hem estudiat el futur imperfet en llatí, sabem que entre algunes formes d´aquest temps verbal n´hi ha almenys dues que ens són ben familiars i una tercera que va participar molt activament en una sonada campanya electoral celebrada al món sencer. Les dues primeres tenen relació amb la higiene i Barcelona respectivament. A veure qui ens les descobreix i ens explica què signifiquen i quin és el seu origen. Us deixo unes pistes il·lustrades. Sapere aude! (què vol dir aquest llatinisme?)


I una quarta! És el nom que rep qualsevol mena de tractament, píndola o altre tipus de suposada medecina que s'administra com a teràpia però que no té cap valor curatiu real, excepte per l'efecte psicològic que pugui provocar. De què es tracta? Com veieu, el llatí dóna per molt, fins i tot el seu futur.

23 de gener de 2010

Mites clàssics al CaixaForum

Avui dissabte a la tarda (17.30 h.) i demà diumenge 24 de gener al matí (12 h), tindrà lloc al CaixaForum de Barcelona la representació teatral d´uns quants mites clàssics. Sota el títol El fil del mite, s´hi escenificaran les llegendes del Minotaure, Teseu i Ariadna i Dèdal i Ícar, històries que, com ja sabeu, constitueixen el riquíssim fil argumental (mai millor dit!) de l´imaginari tradicional de l´illa de Creta. A més, l´autor dels textos i de la selecció dels mites és Antonio Alvar, catedràtic de Filologia Llatina de la Universitat d´Alcalá de Henares i president de la Societat Espanyola d´Estudis Clàssics (SEEC). Tota una garantia! A classe vaig convidar-vos a anar-hi i gaudir de l´espectacle. Si us animeu, segur que passarem una bona estona. Per no perdre el fil, us apunto el programa (amb una bonica presentació inclosa) i un video sobre el mite de Teseu i el Minotaure de la sèrie de Jim Henson per a la BBC The StoryTeller.

"La civilització grecorromana va saber crear i transmetre un conjunt de mites molt útils per enfrontar-se des d'una mentalitat narrativa prelògica a algunes de les preguntes essencials de l'existència humana. Preguntes que concerneixen el món extern i el món intern. A través de relats antics imaginaris de gran bellesa oferirem a nens i pares l'escenificació amena d'uns mites que han inundat l'imaginari de la nostra cultura occidental."

Intèrprets: Carme González, Agustí Farré i Carles Alcoy
Idea i coordinació: Marta Ràfols, cap del Departament d'Humanitats. Fundació ”la Caixa”
Dramatúrgia i direcció: Jordi Prat Coll
Disseny d'escenografia i vestuari: Ricard Prat Coll
Música: Mario Mas
Centre: CaixaForum Barcelona, Av. Marquès de Comillas, 6-8. 08038 BARCELONA

Qui ens podria resumir en forma de comentari aquests tres mites? Ens veiem demà!


Videos tu.tv

20 de gener de 2010

Cant de sirenes

La xarxa és una font inesgotable de petits tresors. És estimulant pensar que l´ampolla que sura a mar obert arriba tard o d´hora al seu destí. Escrivim perquè ens llegeixin, potser sense cap pretensió, d´acord, però ens sentim feliços si algú comparteix els nostres pensaments. Aquest bloc n´és un testimoni ben preciós. Lligats al pal major de la nostra nau com el nostre capità, Odisseu, procurarem resistir també les temptacions del cant de les sirenes convençuts del nostre rumb. He trobat aquest "petit tresor" mentre navegava per l´inabastable mar de les clàssiques i el vull compartir amb vosaltres. Del bloc Pensament en veu alta:

"Ulisses resistí la temptació del cant de les sirenes, mentre romania fortament lligat al pal major de la nau que el conduïa a Itaca. Escoltà aquells cants de veritable encanteri i sentí la seva sensibilitat arrossegada vers ells. L’atracció fou immensa i irresistible. Els remers i mariners, però, duien les orelles expressament tapades i no els podien escoltar. Ni tan sols van poder sentir els clams d’Ulisses, que demanava amb una exaltant cridòria que l’ alliberessin d’aquell lligam.

Hi ha cant de sirenes arreu i en tot moment.

Se sent aquest cant quan el consumisme fàcil i progressiu ens fa crear necessitats innecessàries.
Se sent el cant de les sirenes quan hi ha oportunitat d’aconseguir millor benestar i millor guany, malgrat que per aconseguir-ho s’hagi de malmetre, explotar o enganyar el d'altri.
Se sent un cant de sirenes quan cercant la placidesa personal es margina el vell, l’infant, el pobre i el malalt, que ens fa nosa.
Se sent el cant de les sirenes quan, per gaudir d’un avantatge passatger, fa rompre els nostres compromisos i fidelitats.
Se sent el cant de les sirenes quan la comoditat i la inhibició superen el sacrifici, el treball, la constància i l’entrega.
Se sent el cant de les sirenes quan és més planer i senzill l’incompliment que no pas el respecte i el comprimís.
Se sent el cant de sirenes quan ens allunyem dels problemes, sense afrontar-los amb resignació, lluita i esperit de superació.
Se sent un cant de sirenes quan preferim la mentida, el subterfugi o la disculpa evasiva que no pas reconèixer els nostres errors, mancaments i omissions.
Se sent el cant de les sirenes quan no volem malgastar la immensa capacitat que tenim d’estimar l´altre, perquè ens estimem massa a nosaltres mateixos.

Cal fer com Ulisses, fortament lligats al pal major de les nostres ideologies i creences fermes, per superar les temptacions. No pas com van fer els remers i mariners, perquè viure d’esquena al món i les realitats de cada dia, és amagar-nos darrera la nostra inhibició."

Us convido a reflexionar sobre aquest magnífic text i a fer una mica de recerca sobre les sirenes. En podeu fer una descripció? Coincideix la sirena clàssica amb la imatge d´una bella jove amb cua de peix? Quins cants de sirena creieu que s´escolten en el món que ens ha tocat viure? Què en penseu de tot plegat?

Les sirenes també han estat una referència constant en les arts plàstiques i la música. Un bon exemple és aquesta "irresistible" cançó d´Inma Serrano que porta per títol Cants de sirena...



i aquesta d´Anna Torroja amb nom propi, Shaadi. Tanqueu els ulls i deixeu-vos encisar per aquest bell cant. No patiu, aquest és dolç i inofensiu!

17 de gener de 2010

Llatí a quatre rodes


Ja hem descobert en altres entrades d´aquest bloc com el món clàssic ha estat, és i serà una font d´inspiració importantíssima per a la publicitat tant des d´un punt de vista etimològic com cultural. Avui parlarem de cotxes i marques, concretament de l´origen llatí d´Audi, un dels grans referents del sector automobilístic d´arreu del món. L´escriptor i periodista Ramon Solsona ens ho desvetllava en un article publicat a La Vanguardia l´1 d´Agost de 2009 que fa poc em va arribar a les mans.
Audi!, Escolta!, això és el que significa la paraula en qüestió en llatí. Ni més ni menys que la segona persona del singular de l´imperatiu del verb audire ("escoltar"). Tot va començar quan l´enginyer alemany August Horch va fundar la companyia d´automòbils August Horsch & Cie l´any 1899. Però deu anys més tard, per desavinences amb els seus socis, va abandonar-la i en va fundar una de nova. Tot i que el nom ja estava registrat, no va renunciar al propi cognom, que es correspon amb l´imperatiu del verb alemany horchen "escoltar atentament". El va traduir al llatí i des del 1909 la marca va tenir aquest solemne nom: AUDI. L´origen del logo és també ben curiós: els quatre anells entrellaçats simbolitzen la fusió de quatre companyies, Audi, l´antiga Horsch, DKW i Wandererer. En Ramon Solsona explicava una anècdota més: a Gerhard Schroeder, que va ser canceller alemany entre 1998 i 2005, els seus conciutadans l´anomenaven irònicament "l´Audi" (un àlies, què vol dir aquest llatinisme?) pels seus quatre anells de noces, un per cada matrimoni contret.
Sé que algú està preparant una entrada sobre els noms clàssics de models automobilístics. L´ajudem? Ara mateix penso en Micra (Nissan), Clio (Renault), Exeo (Seat), Delta (Lancia),.... Quins més podem afegir a la llista?

16 de gener de 2010

Panem et circenses

Molts de vosaltres haureu escoltat, segurament, aquesta expressió que literalment significa “pa i jocs de circ”. És mig vers obra del poeta romà Juvenal, concretament el 81 de la seva Sàtira X:

…iam pridem, ex quo suffragia nulli
uendimus, effudit curas; nam qui dabat olim
imperium, fasces, legiones, omnia, nunc se
continet atque duas tantum res anxius optat,
panem et circenses...

…ja fa temps, des que no venem els nostres vots
a ningú, que aquest poble que concedia
comandaments, feixos i legions,
ara s´ha desentès de tot, deixa fer, i només cobeja
amb avidesa dues coses: pa i jocs de circ

Aquestes paraules crítiques fan referència a l’habitual manera que tenien els emperadors romans de governar: distribuir el pa de manera gratuïta o vendre´l molt barat als pobres durant l´organització dels espectacles al circ i a l´amfiteatre (ludi circenses). La finalitat era que el poble estigués content i distret per tal d’ allunyar-lo dels problemas polítics i econòmics reals. A l’amfiteatre, els ciutadans podien assistir a les venationes (caceres), les naumachiae o lluites navals, a l’exhibició de feres salvatges (ferae), presenciar sacrificis humans (càstigs públics) o representacions de tragèdies o d’episodis mitològics. Voldria fer especial menció de les lluites de gladiadors (munera gladiatoria), ja que van ser, probablement, l´espectacle de masses amb més èxit de l´antiga Roma.
Entre els gladiadors hi trobem presoners de guerra, criminals condemnats a mort, esclaus o joves atrets per la fama. Després de ser escollits eren portats a unes escoles especials en les quals la preparació era molt exigent, tant en l’ alimentació com en l’ entrenament i les revisions mèdiques. El propietari d’ aquestes escoles s’ anomenava lanista el qual s’encarregava de dirigir, administrar i de llogar o vendre els gladiadors a l’organització dels jocs. A l’arena podiem trobar (i apostar per) diferents gladiadors segons les armes i la indumentària:

- Els samnites, que s’anomenaven així per vestir com el poble itàlic del mateix nom (habitants de la regió del Sàmnium, una de les conquestes més importants dels romans). En la lluita utilitzaven una espasa llarga, un escut allargat, un elm resistent, una cuirassa, un punyal i proteccions tant als braços com a les cames.
- Els tracis i gals, anomenats així per com vestien els guerrers dels seus respectius pobles, enemics tradicionals del passat romà. Aquests lluitaven amb un casc amb plomall, visor i cresta, cuirassa i protecció per al braç i l’ espatlla, un escut rodó, un punyal (falx supina), l’ espasa i un cinturó protector sobre la roba de lli.
- Els reciaris combatien sense casc i sense cuirassa. Pel que fa a les armes utilitzaven una xarxa (rete, d´aquí el nom), un trident (tridens o fuscina) i un puntal. A més, es protegien amb un braçalet (lorica manica) que portaven al braç dret i un protector per a l’ espatlla anomenada galerus o spongia. En quant a la vestimenta era majoritàriament de cotó (subligaculum) que subjectaven amb un ample cinturó (balteus) o bé una túnica curta. No portaven protecció en el calçat.
- Els mirmillons es distingien de la resta perquè anaven armats amb casc gal, espasa i un escut rectangular.

També cal esmentar que hi podien participar els essedarii, sobre carros tirats per cavalls i que podien anar armats amb arc i fletxes, els equites, que lluitaven muntats a cavall, els laquearii, que usaven un llaç, homoplachi, andabatae, dimanchaeri, etcetcetc… Com podeu veure, n´hi havia per a tots els gustos!

Què en penseu, d´aquests espectacles? Quins tenim en l´actualitat que facin la mateixa funció? En sou partidaris? Creieu que l´expressió panem et circenses encara té vigència amb el sentit que expressa el vers de Juvenal? Per què? Quins són els nostres panem et circenses?

Us deixo amb aquesta magnífica cançó, “Now we are free” de Lisa Gerrard, que pertany a la BSO d´una pel•lícula molt bona i també molt coneguda, Gladiator, i que espero tindreu el plaer de veure els de 1r de batxillerat ben aviat. Valete omnes!

Ariadna Jiménez
2n Batxillerat


A petició de l´Ariadna us escric l´enllaç d´una versió traduïda de la cancó de la Lisa Gerrard. Per accedir-hi cliqueu aquí.

12 de gener de 2010

Alguns costums romans (Romanitas et mores antiqui)

M’ha semblat oportú escriure en aquesta entrada del bloc sobre alguns costums d’aquest poble que per moltes raons (i que dia a dia anem descobrint) ha esdevingut un dels nostres grans referents culturals. Ja que parlem de la seva llengua, dels seus déus i de la seva història, per què no fem un cop d´ull a alguns aspectes de la seva vida quotidiana?
Parlem dels àpats. Els romans en feien tres al dia: l´esmorzar (ientaculum), el dinar (prandium) i el sopar (cena). L’esmorzar no era res de l’altre món. Ben frugal: formatge, pa, cereals o fruita, si no consistia en un solitari got d’aigua. A mig matí es dinava, a vegades de peu, embotits, formatge i fruita, acompanyats de mulsum (vi amb mel) o vi rebaixat amb aigua.
El tercer menjar, el sopar, era l´àpat principal, començava a mitja tarda i es prenia al triclinium, el nostre menjador, que disposava de tres llits (anomenats també triclinis) en forma de U. En un principi, cadascun tenia tres places, la central del llit del mig ocupada pel convidat d’honor, i a la seva dreta l’amfitrió, a partir del qual es situava la resta de comensals, sempre mig inclinats i recolzant-se en el colze esquerre. Al centre es situava la taula on els esclaus anaven deixant els plats (repositorium). Després d’haver-se rentat les mans amb aigua perfumada començava el banquet, que s’organitzava en tres parts : la degustació d’entrants (gustus o gustatio), el sopar en sí (prima mensa), i les postres (secunda mensa), moment en què les dones es retiraven. Aquesta era la part preferida dels homes, que després d’haver begut i menjat en abundància, discutien sobre temes d’actualitat o eren entretinguts amb lectures, balls, música i acrobàcies.

Parlant de les famílies, cal dir que no eren massa extenses, ja que els fills abandonaven la casa molt aviat, independentment de si ho feien per matrimoni o no. Les filles, en canvi, romanien sotmeses al pater familias (que gaudia d´una autoritat quasi absoluta sobre tots els membres de la framília, la patria potestas) més enllà fins i tot del matrimoni, acte reservat només a les persones lliures. No era necessària la presència de poders religiosos o civils i no s’havia de firmar cap contracte, a no ser que existís algun patrimoni per fixar. Els fills del matrimoni prenien el nom del pare i eren els hereus del seu patrimoni. Les noces eren precedides per una consulta prèvia als déus, i després una madrina (pronuba) col•locava una sobre l’altra les mans dretes de la parella (dextrarum iunctio). Després d´aquesta part del ritual es celebrava un sopar nupcial, normalment a casa de la núvia (cena nuptialis). Un cop acabat, la núvia era conduïda a la seva nova casa (deductio). A la Roma primitiva, després de casar-se la dona restava sota el poder del marit, però més endavant això va canviar i la noia quedava sota el poder jurídic del pare, participant en el règim de la propietat familiar. A la mort el pare, esdevenia propietària independent, existint així una separació de béns en les parelles. Durant l’Imperi, van desaparèixer les multes per divorci, era suficient amb avisar de les seves intencions, i la dona podia marxar de casa amb l´única condició que els fills es quedessin amb el pare. Les dones de zones rurals no tenien, és clar, aquests privilegis i es conformaven amb passar de la tutela del pare a la del marit.

Ara us toca a vosaltres. Parlem de la divisió del temps. Els romans van heretar dels grecs (com no!) la divisió del dia en vint-i-quatre hores, que començava a numerar-se des de mitjanit, tot i que la seva duració variava segons la data de l’any. La divisió anual en mesos s’assembla a la nostra, i fins i tot els noms d’aquests són presents en l’actualitat. Me’n sabrieu dir els noms i d´on provenen aquests? D´on ve la paraula calendari ? Com anomenaven els dies més importants de cada mes ? Quan es va introduir la divisió de la setmana en set dies? De quins déus venen els noms dels set dies de la setmana actuals? De què són patrons cadascun d´ells? Ànims i bona recerca !

Espero de debò que us hagi agradat, jo ho he trobat molt interessant! Us deixo amb aquest video italià que reconstrueix la cerimònia d´un casament romà.

Clara Olóndriz Rosique
1r Batxillerat


9 de gener de 2010

House, un metge diví?

Si bé darrerament hem parlat en entrades anteriors de la relació entre la publicitat i el món clàssic, personalment m’agradaria fer una nova aportació al nostre bloc. Aprofitant la recent estrena de la sisena temporada de la sèrie televisiva “House” voldria fer incidència en un espot concret de la seva campanya promocional que vaig trobar no fa gaire a la xarxa. La campanya que va presentar el canal FOX porta per nom Snakes on a cane ("Serps en un bastó") i ha tingut molt d' èxit als Estats Units. Sembla ser que la idea va sorgir del propi Hugh Laurie, l´actor que interpreta el particular Dr. Gregory House, i el més curiós és que aquest dibuix va començar a divulgar-se a través de pintades fetes als carrers de Los Angeles i Nova York.

Fixeu-vos bé en les fotografies. Què en penseu d’aquest anunci? Què representa? A quina divinitat fa referència? Podríeu establir-ne alguna relació? (una pista: heu de tenir en compte que la sèrie està protagonitzada per un metge que és cap d' un equip mèdic en un hospital d’ Estats Units).
Aquí us deixo penjat el vídeo promocional de la sèrie!

Alba Noguera
2n Batxillerat

5 de gener de 2010

Reis, faves i tortells

"En el costumari del cicle nadalenc hi trobem pràctiques diverses que es vinculen tant a la celebració cristiana del naixement de Jesús com al cicle de festes hivernals que culmina amb el Carnestoltes. La diada dels Innocents, encara avui, o les antigues festes de fadrins que se celebraven en molts pobles el segon dia de Nadal –Sant Esteve– tenien aquest regust de carnaval que també podem trobar a la festa dels Reis.
Aquesta festivitat commemora l'anada de tres savis vinguts de l'Orient, seguint el senyal d'un estel, a retre homenatge a l'infant Jesús. Els reis són, a la nostra tradició, els personatges dedicats per excel•lència a portar els regals als petits –i no tan petits– de la casa. En temps passats, l'arribada dels reis a totes les cases, en una nit plena de màgia, era precedida de senyals amb llum o soroll –amb l’ús d’esquellots, per exemple–, però en l'actualitat es fan presents físicament en la majoria de pobles i ciutats en lluïdes cavalcades que omplen d'alegria i caramels la canalla, el vespre del 5 de gener. A la diada de Reis hi ha encara un altre costum que vincula la festa al cicle hivernal: menjar-se un tortell. Com el seu nom indica, es tracta d'un pastís de forma circular, farcit, segons el gust de cada indret, de massapà, cabell d'àngel, confitura…, i que sol portar fruita confitada, pinyons o trossos d'ametlla al damunt.
En el seu interior s'hi troben petits objectes, figuretes –com a mínim, la d'un rei– i una fava. La tradició contemporània afirma que qui troba el reiet és coronat rei de la vetllada. I, de fet, en molts tortells s'hi posa una corona de cartró amb aquesta finalitat. I aquell que rep la fava paga el pastís. Generalment, no es fa ni una cosa ni l'altra. La coronació implica poc poder efectiu i el tortell sol estar pagat en arribar a la taula. Però la vella tradició es recorda en uns versets que figuren en la targeta de la pastisseria que també acompanya el tortell. Diuen coses com aquesta:

Si la fava tu hi has trobat
paga el tortell sens recança
i no perdis l'esperança
seràs un ser afortunat.

I si t'hi surt la figureta
no et quedarà més remei
que ser coronat com a Rei
d'aquesta festa distreta.

Tradició, sana alegria;
formen en la taula anell,
i mengem tan bon tortell
en pau i franca harmonia.

Enrere queden antigues celebracions on es triaven reis dels infants i fadrins o cerimònies d'inversió que possibilitaven la subversió controlada de l'ordre establert durant uns dies. En aquestes tradicions hi ha un ressò de les Saturnàlia, on els esclaus esdevenien lliures per un temps. Aquestes festes, que vosaltres ja coneixeu i heu celebrat a la vostra manera, eren celebrades pels romans en el periode hivernal del solstici d’hivern. També ens recorden les Lupercàlia, al febrer, que són considerades precedents remots del nostre carnaval. Durant les Saturnals es fomentava la inversió dels papers quotidians i els més humils esdevenien poderosos per uns dies. Així s’explica, concretament, que en les festes dedicades pels romans a Saturn, déu de les sements soterrades, hi havia el costum d’amagar una fava en algún racó de la casa. L’esclau que la trobava era premiat amb una relativa llibertat els dies que durava la festa.
També a les festes dedicades al déu Janus es repartien coques de forma circular que amagaven una fava seca al seu interior. Aquesta fava era símbol de prosperitat i la cristianització de la festa la va vincular a la diada de Reis."
(web consultat: Carrutxa)

Si voleu saber més coses relacionades amb antigues tradicions de les que en som hereus, llegiu la magnífica entrada publicada avui per la Margalida a El fil de les clàssiques titulada L’origen grecoromà de regalar joguines als infants.

I si menjeu demà tortell busqueu el rei i potser trobareu la fava. Sigui com sigui, que acabeu de passar unes bones festes de Nadal. D´aquí a no res tornem a embarcar.