28 de febrer de 2010

O Caritas, de Cat Stevens

Hunc ornatum mundi
Nolo perdere
Video flagrare
Omnis res
Audio clamare
Homines
Nunc extinguitur
Mundi et astrorum lumen
Nunc concipitur
Mali hominis crimen
Tristitate et lacrimis
Gravis est dolor
De terraque maribus
Magnus est clamor
O caritas, O caritas
Nobis semper sit amor
Nos perituri mortem salutamus
Sola resurgit vita


Ja fa temps en Pere (aquest home és una mina!) em va parlar d´una cançó en llatí d´un cantant britànic que de jove jo havia escoltat sovint, O Caritas, de Cat Stevens. Em cridava l´atenció que moltes de les seves cançons parlessin d´un món en conflicte que calia reinterpretar i d´uns sentiments que en aquells anys se m´anaven descobrint imprescindibles per entendre el lloc que cadascun de nosaltres ocupa en la societat que ens ha tocat viure. Sempre he pensat que el respecte, la solidaritat, l´amor o la passió pel que un fa són els fars que guien una vida, la pròpia, i testimonis d´un gran valor que poden ajudar els altres a trobar el seu propi camí. Havia mig oblidat aquesta cançó però avui la recupero per a tots vosaltres. A banda d´estar escrita en una de les llengües que estudieu o que l´origen de Stevens sigui grec en un cinquanta per cent, el que m´ha mogut a dedicar-li una entrada és el seu contingut. Potser sigui un pèl apocalíptic, ho sé, però tampoc no estem per gaires festes, certament. L´optimisme ens ha d´acompanyar sempre en la mesura del possible malgrat no hem d´oblidar que hi ha molta gent que pateix i que nosaltres (us ho dic sovint a classe) som uns privilegiats. Si més no, de tenir l´oportunitat de triar el que volem fer amb la nostra vida. Que ja és molt. Vull que aquesta cançó sigui una reflexió sobre el que l´amor pot salvar (Omnia uincit amor, et nos cedamus amori, diu Virgili a la seva Ègloga X.69), en aquest cas del sentiment de caritat, d´amor generós vers els altres en temps difícils. Només això.
Algú ens pot traduir la lletra (amb l´ajuda de l´anglès, si voleu) i així practiquem el plurilingüisme? Penseu que som realment uns privilegiats? Què opineu del món que us envolta, què us agrada més o menys d´ell? Creieu que l´amor ho pot vèncer tot, sou optimistes al respecte? Ja sabeu que és molt important fer sentir les vostres veus.

25 de febrer de 2010

Per honorar la millor deessa

Gaudiu d´aquesta reconstrucció virtual del temple més famós de la Història consagrat a una de les dees més poderoses de l´Olimp, dirigit pel prestigiós director de cinema Costa-Gavras. És també un recorregut a través dels segles, el temps que el seu cor i la seva memòria fets de pedra han viscut. Vint-i-cinc segles ens contemplen, estimats alumnes!
De quina divinitat parlem? Quins són els seus atributs i quins els seus àmbits de protecció? Quina relació hi ha entre el nom del temple i la identitat de la deessa? Per què es va construir precisament a l´acròpolis d´aquesta ciutat? Quins són els seus creadors i quin estil arquitectònic exemplifica? Quins moments de la seva llarga vida hi apareixen (escriviu la cronologia)? Què us ha cridat més l´atenció? Qui és l´autor del poema The Curse of Minerva (1811)? Quina relació va tenir amb Grècia? Algú ens pot traduir el fragment que s´escolta al video? (segur que és preciós). Ja veieu que de preguntes no ens en falten. Ànims!




22 de febrer de 2010

Salvador Espriu, in memoriam

Avui celebrem una efemèride que no pot caure en l´oblit: els 25 anys de la mort de Salvador Espriu, un dels més grans poetes i escriptors en llengua catalana de tots els temps. Als qui ens sentim tan propers al món clàssic el record és, si es vol, més viu perquè l´obra d´Espriu està molt vinculada a la tradició clàssica. Na Margalida li ha dedicat a El fil de les Clàssiques un sentit homenatge i penso que poca cosa s´hi pot afegir al que ella ha dit, així que us escric aquí l´enllaç de l´entrada premianenca i dos més del bloc dels seus alumnes, Aracne fila i fila. Des del nostre vaixell ens unim a aquest record tan necessari perquè l´oblit mai s´imposi a la memòria (Odisseu ho va entendre molt bé, això!). Gràcies, Lida.

21 de febrer de 2010

Les llengües clàssiques i Harry Potter

Al fil de l´estrena de la pel·lícula sobre les aventures i desventures de Percy Jackson, hem de parlar d´un altre insigne (i molt) protagonista de la literatura fantàstica: en Harry Potter. Sabíeu que ha estat traduït també al llatí i al grec clàssic? Aquesta és una excel·lent notícia que demostra la vigència de les llengües clàssiques en el segle XXI i d´un més que probable renovat interès pel seu estudi i el seu ús pràctic com a eines de comunicació. De moment s´han traduit dos títols en llatí: Harrius Potter et Philosophi Lapis (també en grec clàssic) i Harrius Potter et Camera Secretorum (a quins títols en català corresponen?). A més, en el món fantàstic d´en Potter les referències al llatí (expressions, el lema de l´escut de Hogwarts -per cert, quin és i què significa?-, fòrmules màgiques, etc) i a la mitologia clàssica constitueixen un dels ingredients fonamentals de la trama literària. Segur que molts de vosaltres sou incondicionals seguidors del jove bruixot i seria fantàstic que ens descobríssiu tot el que té a veure amb el món clàssic en les novel·les de J.K. Rowlings.
Què opineu sobre el fet que aquests llibres es tradueixin a llengües com el llatí i el grec clàssic?

Si voleu més informació (en llatí!), us reprodueixo dos articles de la Vicipaedia sobre Harrius Potter:

Harrius Potter, aut Henricus Figulus (Anglice: Harry Potter) est persona ficta et actor princeps in "mythistoria" fabulosa, creatus ab Anglica scriptrice Ioanna Rowling (cui fabulae auctrici nomen est J. K. Rowling), cuius acta et facinora narrantur in librorum serie eodem nomine appellata. Seriei primus liber anno 1997 editus est. Usque ad 2007, septem libri editi sunt.

Harrius Potter, magus adolescens, studet in Schola Hogvartensi Artium Magicarum et Fascinationis. Adversarius eius est Voldemort, historiae tenebricosissimus magus, qui Harrium caesurus infantem parentes eius necavit, sed maleficium quod in Harrium paraverat, in ipsum Voldemortem potius reverberabitur, decem annos terroris finiens. Harrius orphanus est ab Hagrido redemptus ex ruinis domus suae, missusque in materterae domum. Anno undecimo vitae, Harrius ad scholam Hogvartensem citatur, ubi sui sunt Ronaldus Vislius et Hermione Granger. Tandem Harrius Voldemortem vincit et servat lapidem philosophorum.

18 de febrer de 2010

Percy Jackson i el lladre del llamp

Demà s´estrena a la cartellera cinematogràfica la pel·lícula Percy Jackson i el lladre del llamp. Es tracta de l´adaptació a la gran pantalla d´una de les novel·les homònimes de l´escriptor nord-americà Rick Riordan protagonitzades pel jove Percy Jackson, un adolescent aparentment normal que un bon dia descobreix durant uns campaments que és fill del déu Posidó en persona i que els seus dos millors amics també són criatures fantàstiques, un sàtir i una filla d´Atena respectivament (déu n´hi do!).
A partir d’aquest moment, els tres amics inicien una autèntica odissea pels Estats Units enfrontant-se a tota mena de monstres mitològics per reequilibrar el cosmos abans no es pongui el sol el dia més llarg de l’any. Percy buscarà a contrarellotge recuperar la pau, rescatar la seva mare i conèixer el seu pare per entendre qui és ell mateix. Tots aquests ingredients que, com ja sabeu, són tan presents en el món de la mitologia i que cal interpretar sovint llegint ente línies. El seu director és Chris Columbus, l´artífex de les dues primeres pel·lícules (i èxits indiscutibles) de la saga Harry Potter, i entre els actors que acompanyen el nostre jove semidéu hi trobem Pierce Brosnan (ex-James Bond) i Uma Thurman (Kill Bill) com a la inquietant i sempre perillosa gòrgona Medusa. Haurem d´organitzar una expedició per anar-la a veure, no us sembla? De moment, un petit tast en forma de tràiler.

15 de febrer de 2010

Un pou sense fons

La dimensió cultural dels mites és inesgotable si considerem per un moment l´ús que en el llenguatge quotidià fem d´una multitud d´imatges, metàfores i expressions que hem pres directament del corpus de la mitologia clàssica. D´algunes en coneixem el sentit i el seu origen, però d´altres en desconeixem la seva procedència. Avui esbrinarem d´on ve l´expressió un pou sense fons per referir-nos al sentiment de neguit que ens provoca quelcom que no té aturador i que no s´acaba mai, especialment aplicat avui dia a qüestions relacionades amb una quantitat de diners invertits sense que hi veiem un benefici.
Parlarem, doncs, del mite de les Danaides de la mà de l´eminent llatinista francès Pierre Grimal i del seu extraordinari Diccionari de mitologia grega i romana (Edicions de 1984).

Les Danaides són les cinquanta filles del rei Dànau, que el van acompanyar en la seva fugida d´ Egipte per por de les represàlies dels cinquanta fills del seu germà Egipte, amb qui s´havia barallat. Un cop establert a Argos, va veure com li venien els seus cinquanta nebots per demanar-li que oblidés la seva disputa amb Egipte i van anunciar-li el seu propòsit de casar-se amb les seves filles. Dànau va consentir-ho, tot i no creure en aquesta reconciliació. Les noces es van celebrar de la manera següent: Hipermnestra, la primogènita, es va casar amb Linceu, i Gorgòfone ho va fer amb Proteu. Totes les altres parelles van ser sortejades o establertes sobre la base de la semblança dels noms.
Per solemnitzar els casaments, Dànau va celebrar un gran banquet, lliurant una daga a cadascuna de les seves filles i fent-les prometre que donarien mort al seu marit durant la nit. Totes van complir la seva promesa, excepte Hipermnestra, que va perdonar la vida a Linceu perquè aquest l'havia respectada. Dànau la va fer empresonar. Les homicides van tallar el cap de les seves víctimes i van retre honors fúnebres als cossos davant d´Argos, mentre n´enterraven els caps a Lerna. Per ordre de Zeus, van ser purificades del seu assassinat per Hermes i Atena.
Posteriorment, Dànau va confirmar la unió d´Hipermnestra i Linceu i va intentar casar les seves filles, però s´hi presentaven pocs pretendents. Va decidir, llavors, celebrar uns jocs fixant com a premis les seves pròpies filles. Gràcies a aquesta estratègia, les filles de Dànau es van casar amb joves del país, amb els quals van engendrar la raça mítica dels dànaus (que en la tradició homèrica és sinònim de grecs). Més tard van ser mortes, així com el seu pare, per Linceu, que va venjar l´assassinat els seus germans. Als inferns, el seu càstig va consistir a omplir d´aigua eternament una pou sense fons.


Si voleu saber la relació entre la història i el càstig sofert per les Danaides haureu de buscar informació sobre el nom d´una d´elles, Amimone. Algú ens ho explica? És aquest un mite de hibris? Per què? En sabeu algun altre on el personatge o personatges protagonistes purguin eternament als inferns la seva culpa? Coneixeu alguna expressió col·loquial relacionada amb la mitologia?

Jordi Sedeño
1r Batxillerat

13 de febrer de 2010

Rivalitats musicals (Música i mitologia I)

La música ha estat sempre present en totes les cultures des dels inicis dels temps. De fet, és la base de tota civilització i en el món clàssic, com no podia ser d´una altra manera, la seva aportació és immensa. També la mitologia és plena de música.
De fet, ja el terme música prové del grec μουσική, paraula que originàriamente s’utilitzava per designar tot el tipus d’art i que té la seva arrel etimològica en les Muses.
La presència de la música era fonamental en les cerimònies religioses i en les festivitats, especialment les dedicades a Dionís. Aquella música era monofònica i consistia en la repetició d’una mateixa estrofa en la que el ritme era més important que la melodia. Els instruments més utilitzats eren: la flauta doble (αὐλός), la lira (λύρη), la siringa (σῦριγξ) y la cítara (κιθάρη).

El déu més representiu de l´art musical es Apol·lo, ja que entre d’altres àmbits als quals se l´associa és el déu de la música i de la poesia, per això se’l representa sempre amb una lira. Aquests són alguns dels mites i personatges mitològics relacionants amb el Musageta (literalment, conductor de Muses, amb les quals compartia domicili a la muntanya sagrada del Parnàs):

Pan: tocava la flauta meravellosament bé i va tenir la gosadia de competir amb Apol·lo per veure qui era més digne representant de l´art musical. Amb Tmolos, el déu muntanya, com a àrbitre, el vencedor va ser Apol·lo per unanimitat però Mides, fervorós seguidor de Pan, no hi va estar d’acord i va gosar posar en dubte el veredicte de Tmolos i com a càstig Apol·lo va fer que les seves oïdes es transformessin en orelles d´ase.

Màrsies: era un sàtir expert en tocar l´aulós que es va atrevir a dir que era millor músic que el Deli. Van acordar que el vencedor d´aquest singular concurs tractaria el perdedor com volgués. Amb les Muses i Mides (altre cop) de jurat, ambdós van tocar de forma tan perfecta que les Muses no van poder decretar un vencedor; llavors Apol·lo va reptar el pastor a tocar el seu instrument de cap per avall. Apol·lo va donar la volta a la seva lira i va tocar. Evidentment Màrsies no podia fer el mateix amb la flauta i les Muses van declarar guanyador Apol·lo. Aquest va espellar el seu rival i va penjar la seva pell en un arbre. Expliquen que de les llàgrimes que van vessar els amics per la seva mort (altres diuen que de la seva sang) s’hi va formar un riu, el Màrsies, afluent del Meandre.

Un altre déu que també està relacionat amb les arts musicals és Dionís, ja que com bé tots sabem, és el déu de la festa i, per tant, un dels seus objectius o una de les seves missions era fer oblidar els problemes a la gent, molt sovint a través de la música de l´aulós.

Ara, les preguntes. A l´entrada apareix un epítet referit a Apol·lo, el Deli. Per què? Creieu que els dos mites que he explicat sobre Apol·lo tenen alguna relació amb la hibris? Algú ens pot explicar un tercer episodi de rivalitats entre el déu de la música i el seu fill Cíniras? I una última, què significa la música per a vosaltres? La considereu important?
Us deixo amb aquest fragment del ballet Marsia, del compositor italià Luigi Dallapiccola. Espero que us agradi.

Anna Ruiz de la Fuente
1r Batxillerat

9 de febrer de 2010

Un amor impossible

Quin mite representa aquesta pintura de John William Waterhouse? Podeu fer una recreació d´aquesta història a partir d´un diàleg entre els dos personatges que la protagonitzen o cercar poemes inspirats en aquesta narració immortal.

7 de febrer de 2010

Pensaments d´Ícar

Què devia pensar Ícar mentre volava, lliure, pels cels cretencs? Quines sensacions experimentava mentre es deixava gronxar pels violents vents de l´Egeu? Mai no ho hem sabut, però la Júlia, finalment, ens revela el secret. Sense paraules.

Per un moment vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament. Volia abastar la ciutat sencera i el més enllà, navegar per la foscor dels carrers i volar. Sentia com m´omplia de l´aire fresc de la nit, com el meu cos lentament s´alleugeria i em vaig disposar a saltar.

La caiguda va ser ràpida, però just en l´instant que anava a tocar terra em vaig enlairar. Jo era el vent.
Acaronava les fulles dels arbres, balancejava la roba estesa i despentinava lleugerament el tràfec de la gent. Recorria estrets carrerons foscos i grans avingudes plenes de llums de colors. En sentia totes les històries, tots els moments, tots els records. Jo era portador de cada paraula i de cada soroll. De totes les cançons interpretades per músics passatgers i me les enduia i n´omplia els carrers.

De sobte, vaig agafar impuls i em vaig enlairar ben amunt. Des d´allà, a recer de les estrelles, podia observar el moviment atrafegat de la ciutat i notar tot d´olors provinents de bulevards llunyans.

Veloçment em vaig dirigir cap al mar, volia atrapar l´horitzó. Experimentava una gran força i energia. Jugava amb els núvols i acariciava les onades. Després m´endinsava en terres desconegudes i en cercava els racons més amagats per descobrir-hi els seus secrets. Travessava boscos feréstecs i selves càlides, creuava extensos deserts i coronava les muntanyes més altes. Admirava cada color i cada textura de les regions que explorava, n´observava la seva gent, tan diferent i alhora tan semblant a la resta. En descobria els mateixos somriures, les mateixes il·lusions i els mateixos plors innocents, les llàgrimes dels quals jo assecava delicadament.

Podia abastar el món sencer. Jo era lliure, jo era el vent.

Júlia Vallespir
1r Batxillerat

6 de febrer de 2010

Curses olímpiques

Recordeu el que ens diu el poeta romà Juvenal : Mens sana in corpore sano. Els antics grecs ho tenien molt en compte i és així com a partir del 776 aC, cada cinquanta o quaranta-nou mesos lunars, és a dir, cada quatre anys, durant l´estiu van celebrar diverses competicions atlètiques al santuari d´Olímpia. Amb aquesta entrada us vull introduir en el món de les antigues curses olímpiques.
Als antics Jocs Olímpics hi havia quatre tipus de cursa. La de velocitat era, originalment, la més antiga i de més prestigi, amb un recorregut d´un estadi (192 metres). Més tard, però, es va anar desenvolupant la tècnica i l´estratègia d´aquesta i van aparèixer diferents modalitats. També hi havia curses de dos estadis i curses de fons, en les quals es recorria l'estadi diverses vegades (de 7 a 24). Una altra modalitat era la cursa d'hoplites, en la qual els corredors anaven carregats amb escut i armes. Un altre tipus de curses eren les de carros, celebrades a l´hipòdrom. Aquestes comptaven amb diferents competidors amb els seus respectius carros, tirats per dos (bigues) o quatre cavalls (quadrigues). La distància recorreguda podia oscil·lar entre els 6 i els 14 quilòmetres. Un aspecte que avui ens crida l´atenció és el fet que els coronats com a vencedors eren els propietaris dels cavalls i dels carros (les modernes escuderies) i no pas els genets o aurigues (els nostres pilots actuals). Un altre tipus de cursa eren les proves hípiques, en les quals no hi havia carros i els genets anaven muntats sobre el seu cavall. Tant aquesta cursa com la de carros es feien en un circuit de 1540 metres. Finalment, se celebrava la prova per excel·lència, la preferida de tots els espectadors, el Pentatló, que era una combinació de cinc modalitats: el llançament de disc, el de javelina, el salt de longitud, la cursa de velocitat i la lluita.
El guanyador de qualsevol prova era considerat una divinitat i era un heroi per al poble, però qui guanyava el Pentatló era més important que qualsevol guanyador d’una altra celebració atlètica.

Després d’aquesta breu explicació de les curses us proposo unes preguntes. Exactament quin era el premi que rebien els guanyadors i què en feien, d’ells? Què passava amb els participants que no eren guanyadors? Quines modalitats es van desenvolupar a partir de les curses de velocitat? Quins vestigis dels jocs de l´antiga Grècia perviuen en l´actualitat? Quin és el lema llatí dels Jocs Olímpics? Què significa? Recordeu: Una ment equilibrada en un cos equilibrat. Feu cas dels antics!

Aitor Font
1r Batxillerat


3 de febrer de 2010

Memento mori

Fa uns dies, parlant amb en Pere a la Secretaria de l´escola, va sortir enmig de la conversa l´expressió llatina que heu llegit supra. Recordava aquestes sàvies paraules del seu professor de llatí a l´institut, explicades a classe per il·lustrar la importància de la humilitat en les nostres vides. Que mai no hem d´oblidar que som humans i que necessitem els altres per viure plenament, que l´esforç, la tenacitat o la constància són virtuts que cal conrear per al bé personal i comú i que hem de fugir de les ambicions desmesurades o insolidàries, de creure´ns, en definitiva, que som el melic del món.
Qui ens pot esbrinar el seu significat i en quin context es pronunciava? Què volen dir les paraules que l´acompanyen a la fotografia? Quina relació l´hi veieu amb un altre llatinisme, el Carpe diem? Quina opinió personal en teniu al respecte? Coneixeu algun mite clàssic que s´emmiralli en aquesta expressió? Gràcies, Pere, per recordar-nos el que és important.

1 de febrer de 2010

De qui es tracta?

Avui amb els companys de Llatí de 4t hem comentat i parlat sobre aquest quadre d´un pintor espanyol molt conegut. Us animeu a esbrinar qui o què representa? Hi esteu tots convidats . I penso que podríem intercanviar comentaris amb els companys de l´IES Cristòfol Ferrer de Premià. Així tots en sortim guanyant. Ells també han de comentar una obra d´art setmanalment. Què et sembla, Margalida?