28 de maig de 2011

SAPERE AUDE!

Com tots sabem, un dels objectius principals d´aquest bloc és reivindicar la presència de la cultura clàssica en l’actualitat. Avui he trobat un nou referent que ens demostra que no estem equivocats i que molts seguim tenint presents els clàssics.

En relació amb les concentracions que s’estan realitzant arreu d’Espanya i d’altres països europeus per reclamar una democràcia més justa sota el lema Democràcia Real he llegit que a Stuttgart (Alemanya) també s’estan concentrant per aquest mateix fet però amb l´aforisme llatí sapere aude!, que literalment vol dir “atreveix-te a saber”, interpretat molts cops com “tingues el valor d’utilitzar la teva raó”.
Aquesta expressió va ser popularitzada pel filòsof alemany Immanuel Kant al seu assaig titulat Què és la il·lustració?. El que el racionalista alemany volia significar és que cadascú ha d´actuar segons les seves idees i la seva raó, sent independent del que facin els altres, i va prendre aquests mots com a principi fonamental de la Il·lustració, ja que ell creia que l’home només podia considerar-se major d’edat quan és capaç de pensar per ell mateix.
Però l’autoria d’aquesta coneguda expressió no pertany al pensador alemany sinó que és d´Horaci, un autor que coneixem prou bé, qui a la seva Epístola II diu: “Dimidium facti qui coepit habet: sapere aude” ("Qui ha començat només ha fet la meitat: atreveix-te a saber"), i és el lema de moltes universitats com la de Huelva o la Universitat Europea Miguel de Cervantes de Valladolid, entre d’altres.

Anna Ruiz de la Fuente
2n Batxillerat

N. de l´E.: Després dels lamentables fets succeïts ahir a Plaça Catalunya és temps de demanar sentit comú, bressol de la raó, a les autoritats polítiques per repensar quin és el camí que estan enfilant moltes de les democràcies actuals. Els clàssics, de nou, ens són un càlid recer i una veu que cal escoltar.

24 de maig de 2011

Plurimas gratias et bonam fortunam...

Ja ha passat gairebé un any de la publicació d´una entrada molt especial: la del comiat dels alumnes de 2n de la promoció del 2010. Ara us toca a vosaltres, discipuli et discipulae que d´aquí a pocs dies enfilareu una nova travessa. Salpareu d´aquest port i cercareu nous destins sense oblidar, però, -n´estic ben segur- molt del que deixeu enrera. Us espera ja el futur, amb els braços oberts, un temps que és sempre barreja d´incertesa i d´esperança però que cal viure amb optimisme i determinació irrenunciables. La vida és una obra de teatre d´un sol acte, sense assajos, de manera que som els seus actors principals les vint-i-quatre hores. Fóra bo no oblidar aquestes coses. Quin és l´objectiu, aleshores? Potser viure a fons, honestament, sense por, i amb una clara vocació: la d´esdevenir persones. Perquè la felicitat, diuen alguns, resideix en això i en poca cosa més. Recordeu que en un món que reclama amb insistència titulats de tots colors, allò que amb irònica tristesa alguns batejem com a titulitis, cap facultat ni cap escola no ofereix (ni oferirà mai) la titulació més important de totes, ser persona, aquella que et permet exercir com a tal, probablement la més difícil d´aprovar, amb matèries tan interessants i necessàries com Autenticitat, Respecte, Tolerància, Diàleg, Compromís, Honestedat o Passió.

Si heu après que les notes no han estat mai el vostre Document Nacional d´Identitat, sabreu també que a casa i a l´escola hem procurat omplir-vos la maleta amb les eines que us permetran desenvolupar-vos com a persones. Ni més ni menys. Quin millor equipatge? Si m´ho permeteu, uns darrers consells: feu de la vostra vida una obra d´art, un poema llarg i sense acabar, on cada vers sigui un reflex del que sou, estigueu sempre alerta del que passa al voltant, apreneu a mirar, que no us passi desapercebut aquest univers de petites coses que donen sentit a la vida, a la vostra, a la nostra, a la de tots...
I sobre tot, si us plau, procureu fer les coses (i viure-les) amb passió i fermesa, sense embuts i sense reserves. Busqueu la felicitat en vosaltres mateixos i no en el que diguin o pensin els altres. Aquest és l´èxit que tots hauríem de desitjar, el més genuí de tots.

I com no podia ser d´una altra manera, tingueu al cap la idea d´Ítaca. Heu d´arribar-hi, perquè és el vostre destí. No la perdeu de vista. Mai.

Enhorabona... Marta, Aitor, Oriol, Helena, Neus, Sergi, Jordi, Carlos, Ferran, Carlota, Sanja, Lidia, Anna, Noèlia, Anna, Gea, Clara, Maria, Esther i Júlia i moltíssimes gràcies per aquests dos anys. Plurimas gratias ab imo corde vobis ago.

Jordi

P.S.: com ja vaig fer l´any passat -i ho proposo com a bell costum-, us deixo amb imatges de la nostra última sortida, la de Tàrraco, del passat dijous 12 de maig.



21 de maig de 2011

Els clàssics i la poesia actual hic et nunc

Reconec que vaig quedar marcat el dia que un alumne em va contestar que, per a ell, la literatura era “l'estudi de les obres antigues”. En aquesta resposta, potser lògica, veia una petita “tragèdia” de l'ensenyament: convertir allò que fem a classe en una mena de visió del passat sense cap connexió amb el present de qui han de ser els destinataris de la nostra feina com educadors: els propis alumnes. És per aquest motiu que sempre he intentat fer una “vivència” d'allò que per a molts és tan sols un objecte d'estudi de cara a aprovar un control. Els clàssics, en molts casos, no ho són perquè fossin gaire considerats pels seus contemporanis, sinó més aviat perquè el pas del temps els hi ha donat la raó: allò que ells van fer ens és útil, és a dir, necessari, actual, present. Per això us proposo que busquem referències clàssiques en autors vius, d'ara, persones que amb la seva obra fan vivència d'allò que per a alguns és només una reminiscència del passat. I vull començar no amb una lectura “pensada” (seria poc autèntic), sinó amb un poema de l'últim llibre de poesia que he llegit. Es tracta del poemari Itinerari, d´Elias Mas i publicat per La Busca edicions el desembre de 2010. Diu així:

Van cap al Nord
com l'au entre els estols
als equinoccis.
En breus llaguts de por
fills de Caront els menen
a l'Hades de les terres
allunyades.

No saben pas a on
pararan la passa.

Desaprendran
la parla dels seus
somnis.


Espero que després d'aquest poema en segueixin molts d'altres. Segur que sí.

Carles Cervelló


17 de maig de 2011

CHIRON concedeix el Centaure d´or 2011 a El vaixell d´Odisseu



Tripulants i col·laboradors de El vaixell d´Odisseu, a tots aquells qui heu fet realitat dia a dia aquest projecte de la blogosfera clàssica...l´ENHORABONA! Avui, 17 de maig, dia d´Internet, el portal Chiron (en som portada!) ens ha fet mereixedors d´un dels preuats Centaures d´or 2011 d´entre tots els blocs de clàssiques mantinguts per estudiants d´arreu l´Estat i que, com ells mateixos valoren, constitueixen un exemple a seguir i un estímul per a fomentar l´amor pel món greco-romà. Enguany, en la seva cinquena edició, els altres blocs reconeguts amb aquest distintiu han estat El cuaderno de Lara, bloc de Lara Escobar, alumna de segon de batxillerat de l´IES Santiago Apóstol d´Almendralejo i L´empremta d´Orfeu, Treball de Recerca d´Oriol Garcia Penche Deka de l´IES Cristòfol Ferrer de Premià de Mar sobre els referents clàsssics en la música actual en format bloc i espai col·laboratiu. A tots ells, moltes felicitats i l´enhorabona per dedicar part del seu temps a difondre el món de les clàssiques des de la millor plataforma possible: la de vosaltres, alumnes, que ens sou els autèntics inspiradors de la nostra tasca educativa. Vull aprofitar també aquestes línies, hic et nunc, per vindicar la importància d´aquests guardons i reconeixements per al món clàssic en particular i el de les Humanitats en general, en uns moments en què la seva presència en els futurs plans educatius ha de ser defensada més que mai, com ens recorda l´Ana Ovando. Aquest n´és un clar exemple, no creieu?


Per molts anys, discipuli et discipulae del Vaixell, Carles, Sara, Pere, Mireia, col·laboradors d´aquesta nau que us està molt agraïda, extripulants que sempre en formareu part, gràcies a Chiron per haver valorat el nostre esforç i a l´Escola Vedruna-Gràcia a la qual representem amb orgull. FELICITER OMNIBUS, el Centaure d´or ja és nostre!

16 de maig de 2011

Tarraco, més viva que mai, el món clàssic més viu que mai


Enguany s´ha celebrat del 5 al 15 de maig la XIII edició d´un dels festivals de reconstrucció històrica del món romà més prestigiosos d´arreu: el Tarraco Viva. L´any passat van ser la Maria i l´Esther qui ens van fer de reporteres de la festa romana, ho recordeu? Fa poc la nostra primera Magna Celebratio de Baetulo, on alguns tripulants del Vaixell vam poder gaudir d´un ambient de col·laboració extraordinari filant amb els aràcnids de l´Isaac Albéniz i el Cristòfol Ferrer, fa pocs dies, el cap de setmana del 6-8 de maig, es van celebrar a Mèrida les VII Jornadas de Culturaclásica.com, on s´aplega una entusiasta i nodrida representació de la gens classica d´arreu de l´Estat, ahir es va concedir el primer premi, el Turbo Aureus -la baldufa daurada-, en la categoria de Blocs d´alumnes de Batxillerat de la V edició del Premio Espiral de Edublogs al bloc col·laboratiu Aracne fila i fila -que també fem nostre- i a l´octubre vam tenir la immensa fortuna de ser reconeguts com a millor bloc educatiu del 2010 en la III edició dels Premis Blocs Catalunya. El món clàssic és ben viu i si els déus ens concedeixen vents favorables el millor està per arribar, no creieu? Felicitats a tots els tripulants per la part que us correspon, que seguiu treballant amb la mateixa constància i alegria que heu manifestat durant el curs i que entre tots no deixem aturar aquest engrescador viatge que encara té molts capítols per escriure i mars que navegar. Plurimas gratias omnibus!

P.S.: aquest cap de setmana vaig passejar-me per Tarraco acompanyat d´uns bons amics. No era senador, però vaig respirar un any més els perfums de la civitas ubi ver aeternum est.

14 de maig de 2011

Un mar de llatinismes (IX): Expressions adaptades a l´ortografia catalana

Gairebé a tocar els darrers dies del curs en Jordi i la Neus ens proposen una navegació a través d´expressions d’origen morfològic divers que s’han adaptat a l’ortografia catalana i s’usen com a sintagmes nominals en diferents àmbits.
accèssit a ultimàtum. Les imatges, com sempre, imprescindibles!
Neus i Jordi
Jordi Sedeño i Neus Blanch

11 de maig de 2011

Magister, mestres de la cervesa, un bell racó clàssic a Madrid

No fa gaire, vaig decidir fer una escapadeta, molt ben acompanyada per cert, a Madrid, que en època romana es trobava situada com a primitiu assentament a la província de la Hispania Citerior Tarraconensis.
Mentre voltava per la ciutat, em vaig topar amb aquesta cerveseria anomenada “Magister”. Òbviament el seu nom em va sorprendre i vaig començar a preguntar-me quina relació hi hauria entre els productes i serveis que oferien i el nom ben llatí amb què havien decidit batejar el negoci.
Em vaig acostar a la porta i hi vaig llegir un cartell que deia que la cervesa que més es consumia al local era l’artesana, és a dir, la que ells mateixos feien. Just al costat s´hi podia llegir un altre escrit on oferia els seus coneixements un “mestre” que donava classes per a tothom qui volgués aprendre a fer aquesta beguda tan famosa, ja des de l’Egipte faraònic passant per l´antiga Roma.
Mai no m’havia parat a pensar quin era l’origen de la cervesa, i com no, després de documentar-me al respecte el llatí (i l´atzar) m’han donat la resposta!
Aquí en teniu algunes dades ben curioses: la cervesa va començar a elaborar-se a base de blat, sègol o civada, però més endavant s’utilitzava l’ordi, molt més barat. També existia la cervesa dolça que contenia dàtils o mel. Era una beguda força consumida així que van continuar experimentant fins arribar a l’amarga, la cervesa actual, aconseguint el gust tot barrejant-la amb absenta, licor fet a base de donzell. La paraula deriva, doncs, -segons algunes versions- del nom de Ceres, dea dels cereals en honor a l´ús d’aquests productes per fer qualsevol tipus de cervesa. És curiós com fins i tot una beguda de consum tan habitual i extesa arreu del món com la cervesa ens pot portar fins als inicis de la nostra tradició clàssica i per això ho volia compartir amb tots vosaltres.
Coneixeu alguna paraula de l´àmbit gastronòmic que tingui també una etimologia clàssica? És el meu repte!

Anna Carbó
2n Batxillerat

7 de maig de 2011

La nostra primera Magna Celebratio, una experiència inoblidable!

Avete Baetulonis domini dominaeque, pueri puellaeque! Aquestes eren les paraules que ens donaven la benvinguda a l’extraordinari festival de reconstrucció històrica del món romà de la VII Magna Celebratio, celebrada els dies 29, 30 d’abril i 1 de maig a Badalona, al qual alguns de nosaltres, junt amb altres alumnes de grec i de llatí dels instituts Isaac Albéniz de Badalona i Cristòfol Ferrer de Premià de Mar, vam poder participar. Legionaris, senadors, aurigues, cavalls, ferrers, ceramistes, poetes i, fins i tot, el mateix August, entre d’altres personatges, van omplir els carrers situats al voltant del Museu de Badalona tot creant un ambient que mostrava, a la perfecció, un dia corrent a la Baetulo romana per tal d’oferir al públic encuriosit la possibilitat d’endinsar-se en l’apassionant món de les clàssiques mitjançant diversos tallers i demostracions. I és que, què millor per aprendre que viure-ho en primera persona? Nosaltres no vam ser una excepció: dissabte a les 9 del matí tot de túniques romanes ens esperaven per tal de convertir-nos en autèntics ciutadans de l’antiga Badalona, uns disposats a mostrar com s’esbargien els nens i nenes romans, en els anomenats ludi romani, els jocs més tradicionals, i altres com a magistri et magistrae de la nostra schola particular que il·lustrava les diferents etapes del sistema educatiu romà, des de l’aprenentatge de la llengua llatina, a l ’anomenat ludus litterarius, passant per la llengua grega, al ludus grammaticus, i acabant amb elaborats exercicis de retòrica que alguns vam representar al ludus rethoricus. Cordes, sacs, algun tres en ratlla, daus, àbacs, plomers, tinta, tauletes de cera... aquests van ser molts dels estris que vam utilitzar per tal d’apropar una cultura tan nostra com la romana a tots els visitants dels nostres tallers que, per cert, van tenir molt d’èxit. Després de dues jornades intenses, l’esforç va ser compensat amb escreix amb la satisfacció que aporta la feina ben feta i la il·lusió de comprovar que realment els romans sempre formaran part de la nostra vida ja que, com va quedar ben palès, no som tan diferents. Gràcies a tots i a totes per haver-ho fet possible en nom del tots els tripulants del nostre Vaixell!

Júlia Vallespir
2n Batxillerat

P.S: Us deixem amb un recull d´imatges i amb el vídeo oficial de la Lida, com sempre un magnífic muntatge.



4 de maig de 2011

Νάρκισσος καὶ Ἠχώ

Echo and Narcissus, John William Waterhouse (1903)

Divendres passat vam celebrar a l´escola la Festa de Sant Jordi que per motius de calendari vam decidir aplaçar fins a després de vacances de Pasqua. Enguany, en el tradicional certamen literari, el segon premi de la categoria C de prosa catalana va ser per a l´Anna Ruiz, alumna de segon del batxillerat humanístic, amb una preciosa recreació sobre el mite ovidià de Narcís i Eco. Aquí la teniu. Feliciter, Anna!

Tu eres bell, bell com les més boniques flors que poden ser regalades, bell com una rosa acabada de collir, com el paisatge més tendre que algú pugui arribar a imaginar, bell com la pròpia perfecció. El somriure sempre tan brillant que portaves dibuixat als llavis a tothora, sense que res no importés, sense que res ni ningú no pogués prendre-te’l mai. Els teus ulls verds que sempre reflectien una emoció profunda i uns sentiments tan vius i massa bonics, però, per ser meus. I a pesar de tot ho eren, com tu, i com la teva bellesa. Els teus cabells rossos sempre voleiant al vent, atrapant un instant de vida, sense cap preocupació. Així eres tu, tan bell, tan perfecte, com el millor dels somnis, com la més perfecta de les realitats. Jo t’estimava, des de sempre, però sabia que tu no m’estimaves –el cor no sap d´enganys!- i que no ho faries mai, no tenia cap esperança d’aconseguir-te, però a pesar de tot, malgrat aquesta roent certesa, jo no podia deixar d’estimar-te, no et podia oblidar de cap manera. Es pot oblidar la perfecció metamorfosada en tu? No, jo sabia que no podria oblidar-te mai.

Tu no havies estimat mai cap dona, i mai ningú no sabria per què. Jo sí, Narcís, talment perquè havia pogut tenir-te molt a prop. Havia tingut aquesta immensa sort. La llum dels teus ulls m´havien revelat la veritat que el meu cor sabia feia temps: tu estimaves algú amb passió secreta, algú que mai no podria ser de ningú, perquè eres tu mateix. Vas jugar amb els meus sentiments, fent-me fins i tot arribar a morir d’amor per tu, però jo t’havia perdonat un i altre cop com et perdonaria totes i cadascuna de les teves accions perquè l’amor que per tu sentia era el més gran amor mai no escrit. Jo he deixat de viure, és cert, però ha restat la meva veu per parlar-te entre les muntanyes, la meva veu que segueix predicant el meu amor als quatre vents. La tinc encara per repetir el que tu em deies i el que em deien els altres de tu.

Però un dia vas arribar al teu destí, aquell que de petit t’havia estat assignat pels déus i que, irremeiablement, s´havia d´acomplir, inexorable. Et vas mirar en les aigües cristal·lines d’una deu única en què només tu podies paladejar la bellesa perfecta que brollava de tu. Aquelles aigües mai no havien estat contemplades per cap mortal i divina era la seva naturalesa com el més bell dels somnis. Quan et vas emmirallar, m´han contat, vas quedar-te bocabadat, contemplant-te a tu mateix, admirant la teva bellesa sense poder apartar-ne la mirada i sense concebre que aquest amor teu que estava naixent, que senties per tu mateix, era el foll sentiment que els altres també havíem experimentat i que tu ens havies negat. No puc desitjar-te, Narcís, cap mal, ni mostrar-me cruel perquè t’he estimat massa, però he pensat mil cops que finalment vas entendre com m´havia sentit jo, quins havien estat els meus sentiments cap a tu. Estaves massa obsedit, però, pel teu propi amor i aquest amor no et deixava pensar en res més que en tu mateix. Diuen que vas intentar agafar-te, tocar-te, tenir una porció de tu mateix, perquè ho tenies tot i alhora res. I a poc a poc el teu amor ens va anar ofegant tots dos sense que poguéssim fer-hi res, una veu i un rostre, un cos. Sense haver arribat mai a fer realitat el meu somni, vaig acabar morint d’amor per tu, un amor massa profund i, com sol passar, massa irreal per ser real.

D´ençà la teva mort sóc tan sols una veu que repeteix des del fons de les muntanyes les últimes paraules que sento dels altres per poder, així, recordar el teu nom. Jo vaig ser eco i tu el meu narcís, aquella flor en què et van metamorfosar els déus immortals, del color del sol i amb els pètals d’un blanc únic, com la bellesa i la perfecció que t’havien acompanyat en vida.

Anna Ruiz de la Fuente
2n Batxillerat