28 de febrer de 2012

Habemus Papam



El passat novembre es va estrenar a la cartellera cinematogràfica la pel·licula Habemus Papam, dirigida pel cineasta italià Nanni Moretti. La història arrenca amb la mort d’ un Papa i amb la cerimònia que es duu a terme pel seu funeral. Tanmateix, la pel·licula pren força a partir del conclave on els cardenals han de consensuar l’elecció d´un nou pontífex. A la primera votació, cada cardenal triarà a l’atzar qualsevol altre candidat, per així evitar ser escollit. Això fa que s´alci cap al cel la fumata nera, la tradicional columna de fum negre que surt de la Capella Sixtina del Vaticà després de la primera ronda. Arribat el moment, més de la meitat del cos cardenalici es posarà d’acord per votar un únic candidat i evitar, d´aquesta manera, ser “l´afortunat”. La nova i definitiva elecció posa fi al conclave amb la coneguda fumata bianca, la fumerola blanca que va acompanyada per les paraules rituals llatines habemus Papam!, és a dir, “tenim un nou Papa!” pronunciades des del balcó de la Basílica de Sant Pere pel cardenal protodiaca. L´originalitat de la pel·licula, d´una comicitat reflexiva que és present en  totes les de Moretti, rau en el dilema que aquesta tria li causarà al nou Papa. Angoixat, presa del pànic i de l´ansietat per tanta responsabilitat, i després de provar-ho tot per desfer-se del nou càrrec diví (fins i tot assistit per un psicoanalista!), aconsegueix fugir de la Ciutat del Vaticà. Això és el que li fa veure que la felicitat no sempre és on la busques, sinó on la trobes. Aquest home cercava la felicitat en l’Esglèsia i creia haver-la trobat allà, però se n´ adona de la responsabilitat que comporta el càrrec davant els seus fidels i això provoca que es replantegi el que realment vol, una vida humil, apartada de l´opinió pública, que li permeti gaudir de les petites coses que ens ofereix l’ anonimat. Si teniu oportunitat de veure-la, passareu una bona estona i us farà pensar. Valete!

Meritxell Masana
1r Batxillerat




23 de febrer de 2012

Llatí a la Premier League

             

Benvolguts tripulants,

després de dos anys a l´escola i d´uns mesos formant part d´aquest vaixell tan especial, publico (i he de dir que em fa molta il·lusió) la meva primera entrada que, a més, té a veure amb una de les meves passions: el futbol. Fa nou anys que el practico i sóc un habitual seguidor de les retransmissions tant televisives com radiofòniques d´aquest esport. Dilluns a classe, tot parlant de temes que estan relacionats amb el llatí i el grec i que a primer cop d´ull semblen molt allunyats del que estudiem, en Jordi va fer referència als lemes en llatí que apareixen en alguns escuts d´equips de futbol, especialment dels països anglosaxons. De seguida em va picar la curiositat i vaig posar-me a buscar al cercador de Google imatges vinculades a equips anglesos de la primera  i de la segona divisió: Manchester City, Arsenal, Everton, Gillingham, Sheffield Wednesday... fins i tot un d´escocès, el Kilmarnock! La recerca ha donat els seus fruits i aquí us en presento els resultats. Només un petit detall, m´heu d´ajudar a descobrir el significat que s´amaga darrera d´aquestes il·lustres paraules llatines. Confio en que ho fareu molt bé i resoldré els meus dubtes. Plurimas gratias per avançat! 

Manchester CitySuperbia in proelia
ArsenalVictoria concordia crescit
Barnsley FCSpectemur acendo
Blackburn RoversArte et labore
FulhamPro ciuibus et ciuitate
EvertonNil satis nisi optimum
GillinghamEst domus clamantium
Sheffield WednesdayConsilio et animis
KilmarnockConfidemus
Swindon Town  - Salubritas et Industria

P.S : si en trobeu més, feu-me-les arribar, d´acord?

Enrique Pena
1r Batxillerat



19 de febrer de 2012

Tit Macci Plaute: benvinguts al teatre!

                            

Parlar de Plaute és parlar de teatre en estat pur perquè no només va ser l´autor més important de l´escena romana clàssica sinó que, probablement, ha estat el comediògraf més influent del teatre europeu de tots els temps.  Sobre la seva vida només tenim dades incertes, exceptuant potser la data de la seva mort, l´any 184 aC.
Tit Macci Plaute va néixer a Sàrsina, una ciutat situada a la regió de l´Úmbria itàlica, cap a l’any 255 aC. Això el situa històricament en un període agredolç per a la política romana a cavall entre l´expansió del seu poder i la seva influència i l´amenaça cartaginesa personalitzada, sobretot, en la figura d´Anníbal Barca. Des de ben jove va formar part d’una companyia de teatre (grex) com a fuster o escenògraf, de la qual  més tard en va ser el director (dominus). Home estalviador, es va dedicar durant un temps a l’activitat del comerç marítim després d´haver guanyat una pila de diners amb el teatre però va acabar arruïnant-se en perdre el seu vaixell en un naufragi.  Diuen que fins i tot va haver de vendre’s com a esclau, que amb aquesta condició havia de fer girar la roda d´un molí fariner fins a l´extenuació i que anys després va aconseguir la condició de llibert. Són, però, notícies, res més. Sigui com sigui,  el que sí sembla clar és que va haver de treballar de valent durant la resta de la seva vida per refer-se´n i que, malgrat tot, va arribar a vell.
Les notícies que ens han arribat diuen també que va ser acusat d'ensenyar els valors de la indiferència pública i de fer paròdia envers els déus perquè qualsevol personatge de les seves obres podia ser comparat a un dels immortals en un to més aviat burleta.  
Plaute es va inspirar en la Comèdia Nova grega, de la qual Menandre en va ser el màxim representant.  Aquest tipus de comèdia a diferència de l’Antiga, representada per l´atenès Aristòfanes, que s’interessava més per la reflexió i la crítica política, cerca la rialla en l’espectador i rebutja la moralitat com a objectiu exclusiu de la trama còmica.
Va conrear la fabula palliata, comèdia a la romana però amb arguments i personatges purament grecs. De les seves obres (tot i que més pròpiament, potser, podríem anomenar-les "adaptacions" per allò de la tècnica de la contaminatio), vint-i-una comèdies de les més de 130 que se li atribuïen, s’intueix un gran coneixement de l’escena i per aquest motiu  es creu que va ser actor abans que autor. Algunes de les més conegudes són Amfitrió (Amphitruo), La comèdia dels ases (Asinaria), La comèdia de l’olla (Aulularia), El soldat fanfarró (Miles Gloriosus), Psèudol (Pseudolus) o El Persa (Persa).
Si algun aspecte de les comèdies plautines és original i comú a gairebé totes elles és l´ús d´uns personatges arquetips (dramatis personae) que es van repetint en les diferents obres i que reflexen perfectament la societat del seu temps, homes i dones romans fins a la medul·la representats per esclaus, amos, cortesanes o mercaders plens de vida que parlen un llatí de carrer, un sermo uulgaris que és tot un tresor per a nosaltres. Són tot un clàssic el  jove disbauxat (adulescens) que està enamorat d’una noia (uirgo), suposadament una esclava o donzella, que està al servei d´un l’alcavot (leno) en un prostíbul. El pare del noi (senex), sovint gasiu per naturalesa i un xic imbècil, que desconeix la veritable personalitat del fill i que, de vegades, està enamorat de la mateixa noia. La seva esposa (matrona), dona de caràcter difícil i autoritari, és qui mana a casa. Tanmateix, el protagonista absolut de les comèdies de Plaute és l´esclau murri (seruus) que  ajuda el noi a ensarronar el seu pare i aconseguir, així, comprar la llibertat de la noia (i la seva, si pot, és clar!). Aquest és el personatge plautí més ben definit i, en el fons, el veritable heroi de l´obra. Sovint la noia és la filla perduda d’un amic del pare i el reconeixement (anagnòrisi) d’aquest fet és possible gràcies a algun element que porta la noia a sobre (un anell, una marca de naixement, etc.)
Les reflexions de tipus moralitzant hi són molt escasses perquè el principal objectiu de Plaute era provocar les rialles de l´espectador. Per aquesta raó sovint no es preocupa per donar coherència a l´acció, la qual avança inconnexa i caòtica fins a resoldre´s d´una manera sobtada, però no sorprenent. Això ha provocat que les obres plautines s´hagin qualificat de fabulae motoriae, és a dir, comèdies trepidants, ja que, generalment, ens trobem davant de “comèdies d´embolic” el mèrit de les quals no és conèixer-ne el desenllaç –que és del tot previsible-, sinó la força còmica (italum acetum) que tenen.
No se´ns pot passar per alt que l’autor aprofita que l´acció sempre se situa a Grècia per criticar el món hel·lènic com a sinònim de vici i comoditat enfront  l’austeritat del món romà i en això es diferencia clarament de Terenci, molt més amable i condescendent amb el tarannà grec.
A causa de la peculiaritat dels personatges que descriu i del públic al qual es dirigia, Plaute ens ha transmès un model de llengua farcit de característiques pròpies del registre col·loquial. La base dels seus textos és el sermo uulgaris, o sigui la llengua parlada a la Roma de la seva època, la qual cosa els atorga una gran rapidesa i vivacitat: juga amb les paraules, inventa mots, fa frases curtes, explica acudits grollers o inclou una llarga llista d´insults o d’expressions de referència sexual.

Tit Macci Plaute...  si la lectura del Miles Gloriosus us ha agradat, plaudite, plaudite! Per cert, quin significat podrien tenir els tria nomina del nostre escriptor de comèdies?

Yasmin  Fonseca
Francesc  Giró
2n Batxillerat

15 de febrer de 2012

A Dafne ya los brazos le crecían

                             


Fa un temps, a classe de literatura, vam fer la lectura del llibre Obra completa, del poeta renaixentista Garcilaso de la Vega. Tot i no estar avesats a aquest tipus de lectura, l´experiència va ser positiva perquè molts dels poemes de l´autor castellà parlen de temes i qüestions que segueixen vigents avui dia i que conformen la realitat de la nostra vida. Vam adonar-nos també que hi  havia poemes i sonets que feien múltiples referències a escenes de la mitologia clàssica i vam comprovar que si se´n tenen coneixements, podem arribar a interpretar els sentiments del poeta d´una manera més propera i entenedora.

El que més ens va agradar va ser el conegut  sonet XIII que fa referència al mite d´Apol·lo i Dafne...

   A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas  vi que se tornaban
los cabellos qu’ el oro escurecían;

   de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aún bullendo ’staban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.

    Aquel que fue causa de tal daño
a fuerza de llorar, crecer, hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.

   ¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y razón por que lloraba!


Aquest sonet, inspirat en Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi, fa referència  al mite que ens explica la rivalitat entre Cupido, fill d´Afrodita i inspirador de la passió amorosa, i Apol·lo, el déu de la raó i de la bellesa. Cupido, menystingut per Apol·lo perquè aquest es reconeix més hàbil amb l´arc que ell mateix, desfoga la seva ira en la bella Dafne, a qui llença una fletxa amb la punta de plom que li provoca odi i rebuig, i en el propi Apol·lo, a qui dispara una sageta  d´or, ferint-lo amb l´amor i el desig, sentiments oposats. Apol·lo, enlluernat per la bellesa de Dafne, la persegueix pel bosc. La nimfa, a qui molts cops havia demanat el seu pare néts i un gendre, però que odiava com un crim les campanes de noces, abraçada al seu progenitor, li suplica  "concedeix-me, pare estimat, poder gaudir d´una virginitat perpètua, com a Diana li va concedir el seu pare". I així ho va fer el riu Peneu.                                                                                                                    
Apol·lo, perdudament enamorat, desitja unir-se a ella però Dafne corre més. Apol·lo li suplica que no fugi i que s´aturi, que es casi amb ell perquè Ell és un déu, fill de Júpiter, però Dafne és més lleugera que la brisa fresca. Finalment, esgotada, demana al seu pare que destrueixi aquell cos que tant l’ha fet desitjada. Peneu, el riu sagrat, seguint les ordres de la seva filla, la transforma en un arbre, un llorer. Apol·lo abraça la dura i freda escorça, no es dóna fàcilment per vençut i encara l´estima. I li diu, "està bé, ja que no pots ser la meva esposa, almenys seràs el meu arbre".

Roger Amat 
Salina Jaime 
4t ESO

12 de febrer de 2012

Conferències a la UB (II): Les fonts escrites i la realitat arqueològica a Catalunya


Bon dia, tripulants de l´Odisseu!

Seguint el fil de l’entrada publicada fa uns dies per l’Helena i la Clàudia, avui nosaltres us presentem un extracte de la primera conferència a la qual vam assistir els humanistes de 2n el passat 23 de gener a l´espai de la Capella de la UB.  La conferència, que portava per títol Les fonts escrites i la realitat arqueològica a Catalunyava anar a càrrec de la dra. Isabel Rodà, catedràtica d´Arqueologia de la UAB i directora de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica).  La dra. Rodà va donar molt d´èmfasi en la importància de les fonts escrites i documentals clàssiques a l’hora de trobar o datar les restes arqueològiques i per il·lustrar-ho ens va posar diversos exemples: el primer estava relacionat amb el temple d’ August a Tàrraco. Gràcies a les fonts escrites de Plini el Vell o de l´historiador Tàcit, els arqueòlegs han pogut finalment revelar el lloc exacte on es trobava l’emplaçament de l’antic temple desaparegut i consagrat al diví emperador. Fa pocs anys es va descobrir que estava situat just al dessota de la catedral de Tarragona. Una demostració molt clara de la utilitat d’aquests testimonis literaris. Sense ells és probable que hagués estat certament difícil trobar-ne les restes o, si més no, que les excavacions haguessin durat molt més temps.
Un altre exemple és el de Bàrcino. De nou, i gràcies a les fonts escrites i documentals de què disposem, podem conèixer com era la ciutat en el segle IV aC, la qual cosa ens ha permès saber que hi havia 78 torres i dos aqüeductes, que s’han pogut localitzar. Fonts escrites també ens transmeten la importància que tenia Barcelona, la nostra ciutat, a l’època romana. A través de gravats recompostos com trencaclosques podem saber els títols honorífics que rebia la població: Augusta, Colònia, Júlia, Benaurada (Fauentia), ....

La primera part de la conferència, però, la va dedicar a fer-nos conscients de la influència del món clàssic en la nostra societat a través d´exemples que de ben segur van despertar la curiositat de la majoria d´oients. 
Abans d´escoltar la dra. Rodà, és possible que pocs de nosaltres sabéssim l´origen del logo de la coneguda marca de roba Lacoste, el famós cocodril. Ens va explicar que les monedes romanes portaven gravats dibuixos i lletres, com les actuals, que detallaven el seu origen.  La moneda amb què va il·lustrar les seves explicacions, que pertanyia a la colònia romana de Nîmes (Nemausus) i que va ser encunyada després de la decisiva batalla d´Actium, l´any 31 aC, guanyada per August a les tropes de Marc Antoni durant la segona guerra civil, duia un cocodril representat. Per entendre la relació cal saber que el fundador d’aquesta multinacional, el tennista Jean René Lacoste, estava molt vinculat a la ciutat francesa de Nîmes.
                             

Tots aquests fets i molts d’altres que malauradament no es van poder tractar en els gairebé quaranta-cinc minuts que va durar la conferència, però que hem pogut anar descobrint els últims tres anys a classe, ens fan veure que el món de l’arqueologia ens permet interpretar d´on venim i ens regala els misteris del passat.

Després d´haver escoltat la dra. Rodà, ens preguntàvem si actualment hi ha algun jaciment arqueològic en actiu que estigui treballant sobre el terreny per buscar restes clàssiques i us ho volem demanar... ens voleu ajudar a localitzar-ne algun? al costat de casa, potser? al vostre poble? de quin període històric? grec o romà? què s’hi ha trobat?

Fins aviat, companys de travessa!

Francesc Giró
Guillem Fargas
2n Batxillerat

8 de febrer de 2012

El descobriment de Troia a Catalunya Ràdio

 File:Ruiny Troi RB.jpg

El 1870 Heinrich Schliemann, mecenes alemany aficionat a l'arqueologia i fascinat per La Ilíada, començava les excavacions a la costa d' Anatòlia tot desafiant el criteri de la comunitat científica. Amb més passió que rigor, Schliemann va dirigir els treballs instintivament fins a aconseguir el seu somni: descobrir les restes de Troia. De la mà del periodista Enric Calpena, els historiadors Agustí Alcoberro i Felip Masó, membre de l'Institut d'Estudis del Pròxim Orient Antic de la UAB, recorden l'aventura en què Schliemann va demostrar que la guerra de Troia no va ser un invent d'Homer. 

Quin és l´argument de La Ilíada? Quina realitat històrica s´amaga darrera l´epopeia clàssica? Quins són els principals protagonistes de la Guerra de Troia? Què us sembla la vida de Schliemann? Quins altres indrets de la geografia grega va excavar?




7 de febrer de 2012

Un mite, una lliçó de vida


Ahir ens va visitar l´Esther, exalumna de l´any passat que enguany cursa primer d´Educació Primària a la Universitat Autònoma. Ha tornat a ser un motiu de felicitat obrir les portes de la classe a algú que fins fa quatre dies s´asseia en una de les cadires que ara ocupeu vosaltres i que segueix col·laborant amb el Vaixell com una tripulant més. L´Esther us ha vingut a parlar del seu Treball de Recerca que amb el títol Influència de la mitologia en l´educació va presentar fa tot just un any i al qual vam dedicar una entrada al nostre bloc. Recordeu que fa un temps us en vaig parlar i us vaig prometre que quan arribés el moment de remenar, triar i decidir el vostre projecte de recerca la convidaria per parlar-ne. Doncs ja ho heu vist, pur entusiasme, satisfacció per la feina ben feta, uns consells d´or que jo no desaria al calaix de l´oblit i l´experiència de comprovar en primera persona que quan la il·lusió i l´esforç es trenen i governen la nostra vida tot pren sentit. A més, ella mateixa us ho va dir: conjuminar els mites que tant li agraden pels valors i principis morals que transmeten i la seva funció educativa va ser la clau, l´ingredient màgic que cercava per posar fil a l´agulla. I veient la reacció i la participació dels nens i nenes de 3r de primària a les fotografies i el vídeo que ens va presentar podem assegurar que l´experiència va pagar la pena. Plurimas gratias, Esther, per haver-nos regalat aquesta vivència.




4 de febrer de 2012

CORPVS HVMANVM

Amb els discipuli discipulaeque de 4t hem estat treballant aquests dies l´etimologia del cos humà en grec i en llatí. Vaig demanar-los que traduïssin els seus nous coneixements en una presentació d´imatges i ecce el resultat! Podeu veure els diferents treballs clicant els seus noms. Aquest n´és un exemple...