30 juny de 2013

Tres referències a Circe: literatura, cinema i publicitat

J.W. Waterhouse, Circe offering de Cup to Ulysses, 1891

Circe, la deessa, Circe, la maga, és un dels nombrosos personatges femenins que intentarà atraure i seduir Odisseu i la seva tripulació durant el llarguíssim retorn de l'heroi cap al seu país, l'illa d'Itaca. També voldran tenir l'honor d'aconseguir-ho Calipso d'Ogígia, Nausica, filla de Feàcia, les cantaires sirenes o les temibles Escil·la i Caribdis, malgrat la seva corporeïtat monstruosa. La dona com a bruixa i experta en arts màgiques, beuratges transformadors i metzines (recordem sense anar més lluny Medea, neboda d'aquesta Circe) és un binomi que ha viatjat del braçet des de l'antiguitat més remota fins a ben entrat el segle XIX.

Més endavant arribàrem a l'illa d'Eea, on vivia 
Circe la ben arrissada, deesa temible que parla
com els humans, germana d'Eetes el d'ànim maligne:
tots dos van nàixer d'un pare, el Sol, el que fa llum als homes,
i d'una mare, Perse, que fou una filla d'Ocèan.
En aquell lloc, vam portar en silenci la nau a la riba, 
dins d'un port de bon ancoratge: algun déu ens guiava.

                                           Odissea, X, 135-142 (versió de Joan F. Mira)

Dins d'un fondal trobaren la casa de Circe, ben feta,
tota de pedra escairada, en un lloc amb esplèndida vista.
Al seu voltant hi havia lleons i llops de muntanya:
ella els havia embruixat donant-los uns tòxics malignes.
No es van llançar contra els homes, sinó que van aixecar-se
i es van quedar bellugant només les cues enormes.
Com els gossets que remenen la cua per l'amo que torna
d'un convit, perquè els porta sovint algun mos que els agrada, 
la bellugaven així els lleons i els llops de fortíssimes
ungles; i ells s'espantaren en veure aquells monstres terribles.

                                                            (íbid., 210-219)

Euríloc, company molt estimat d'Ulisses, i vint-i-dos camarades més seran convidats a un banquet per la deessa-fetillera i metamorfosats (tret del primer, home prudent) en porcs de pensament humà, un animal impur i pudent no només, com podem observar, per a la comunitat musulmana. 

Ella va eixir, va obrir-los les portes brillants de la casa,
i els convidà: la seguiren tots junts, sense por ni sospita.
No hi volgué entrar Euríloc, pensant si seria una trampa.
Féu que passaren a dins, els va asseure en bancs i cadires,
i els preparà un beuratge amb vi de Pramnos, formatge,
ordi i mel clara. Després els mesclà una funesta metzina
amb l'aliment, per tal que oblidaren la terra paterna.
Quan els ho va oferir i ho van beure, agafà una vareta,
els colpejà, i al moment va tancar-los dins d'una porquera.
Tots adquiriren aspecte de porcs, des del cap a les cerres
i per la veu: la ment, però, es mantingué inalterada.

                                                             (íbid., 230-240)

Odisseu, avisat pel fugitiu Euríloc, s'endinsarà per les valls d'Eea resolt a recuperar els seus companys. I comptarà amb l'ajuda inestimable d'un inesperat aliat de luxe: Hermes, el missatger diví. L'Argifontes li ofereix un antídot contra els malèfics beuratges de Circe,

Dit tot això, l'Argifontes, el déu, arrancà de la terra
l'herba, me l'oferí, i me'n va assenyalar la natura:
era negra en l'arrel i la flor era blanca, lletosa.
Moli és el nom que li donen els déus. Arrancar-la és difícil
per qualsevol mortal: els déus, tanmateix, tot ho poden.
Hermes, després, se n'anà volant sobre l'illa boscosa
cap a l'extens Olimp, i jo cap a casa de Circe.

                                                               (íbid., 302-308)

La maga fracassarà en l'intent d'emmetzinar Ulisses i seduïda per la resistència de l'heroi (Ningú, cap altre home, -no- ha pogut resistir la seva metzina) demanarà nits d'amor i la prometença d'un any al seu costat a canvi de retornar als companys estimats l'aparença humana. I no només això: els consells de Circe li seran de gran ajuda per preveure perills i arribar a l'inframón i, allà, consultar a l'endeví Tirèsies quins són els viaranys correctes per arribar a la seva amada pàtria.

  

I seduït per la bellesa i la dolça veu de la dea, Odisseu ens explica...

I mentrestant, al saló del palau s'afanyaven les quatre
noies que fan de cambreres i atenen les feines de casa. [...]
Una tercera mesclava vi dolç en una cratera 
d'or, un vi com la mel, i treia les copes daurades.

                                                                 (íbid., 348-49/356-57)

I ara, finalment, he descobert aquest vi, dolç beuratge dels déus, testimoni de moltes nits d'amor entre el nostre estimat Ulisses i la de molt bella veu Circe i digne de les més altes celebracions. Una figura humana amb cap de lleó el corona. Un exemple més de la presència de la tradició clàssica, que ens acompanya allà on ens trobem.