27 de març de 2013

Una curiositat onomàstica


Llegint avui la contraportada del diari EL PAÍS m'ha vingut al cap la relació que hi ha entre el nom i la cosa (allò del significant i el significat) o de vegades entre un antropònim i la persona que n'és portadora. Sigui com sigui, la periodista Elisa Silió entrevista Élida Alfaro, exdirectora de la Facultat de Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport - INEF de Madrid i directora del Seminario Permanente Mujer y Deporte. Lluitadora incansable, ha estat una de les dones que més ha contribuït arreu d'Europa a trencar els estereotips de gènere en el món de l'esport, tan associat durant dècades als homes. En un moment de l'entrevista diu: "Des de l'antiguitat, en les activitats esportives hi ha hagut molts tòpics. Als Jocs Olímpics les dones no competien i les casades ni tan sols podien assistir-hi. A Olímpia va arribar a haver-hi graderies separades. Ens ha arribat algun testimoni, com l'escrit per la filla del rei d'Esparta [...]"

És evident que el nom no ens determina (sense anar més lluny jo hauria de dedicar-me a la pagesia!), però en el cas d'aquesta dona el seu nom i la seva trajectòria vital i professional són indissolubles. L'Èlida, casualment la regió de Grècia situada al Peloponès -a tocar de la mar Jònica- on es dreça l'antic i sagrat santuari d'Olímpia. On van néixer els primers Jocs atlètics de la Història. Ben curiós!





25 de març de 2013

La falla de Troia: un recorregut per l'Odissea d'Homer




El passat 15 de març (oh, idus!) vaig aprofitar la tarda de divendres per encetar un complet i llarg cap de setmana a la capital valenciana. Jo tinc arrels a València; de fet, hi tinc encara família allà, i com havia d’anar a visitar-la ja fa temps, vaig aprofitar per fer-ho justament durant les dates més emblemàtiques de l’any a la capital del Túria: les de les Falles. Mai les havia visitat i, realment, no em van deixar indiferent: les falles són unes festes populars on a cada barri es construeixen unes figures, anomenades ninots, fetes de fusta i pasta de paper i altres materials fàcilment inflamables. Aquests ninots, plantats en diferents parts de la ciutat, competeixen entre sí de la mà dels diferents casals fallers que les promouen per veure qui fa la millor, a la vegada que es fan activitats festives als carrers de la ciutat. Durant quatre dies aquests monuments i escultures es planten arreu perquè la gent en gaudeixi, i desprès, la nit de la Cremà, a la mitjanit del dia de Sant Josep, es cremen entre foc i traques valencianes. A mi tot plegat em va recordar -mutatis mutandis- les nostres Festes de Gràcia. Allà, però, és tota la ciutat qui viu la festa i l’ambient és, com als carrers del nostre barri, molt familiar, fins i tot de nit.

De tots els monuments fallers que vaig veure i admirar, el que més em va agradar va ser un que tenia un aire molt familiar per a mi. Recordo anar caminant i, de sobte, descobrir entre la gentada un cavall gegantí que sobresortia de la línia de cases: aquell cavall era únic i prou conegut! Era el cavall de Troia! Vaig voler xafardejar una estona i vaig pagar l’entrada per veure la falla per dins. S’ho valia. Realment va ser increïble. Els ninots estaven relacionats amb de la guerra de Troia i l’Odissea, fent analogies amb temàtiques actuals, ja que un dels trets característics de les falles valencianes són les referències crítiques a l’actualitat del país. Pel que fa a aquests “ninots clàssics”, es podien veure imatges de Zeus, de la maga Circe, de les tres deesses del Judici de Paris, d’Odisseu, de Nausicaa, de Penèlope… i de moltíssims més personatges i déus de la mitologia grega. La falla, però, no només era interessant pels ninots, sinó també pels dibuixos i escrits que els explicaven. Com veureu en el reportatge fotogràfic, apareixen textos que fan difusió de la cultura clàssica tot comentant que actualment aquests ensenyaments es volen deixar de banda perquè no se´ls dóna la importància que haurien de tenir. I com diuen que una imatge val més que mil paraules, vosaltres mateixos ho podreu jutjar!

Heu de saber, a més, que enguany la falla indultada per votació popular ha estat la que porta per títol “els clàssics mai no moren (però alguns volen matar-los)”, realitzada pels artistes Manuel García i Javier Álvarez Sala i que representa una escena costumista en què un avi està llegint a la seva néta per Nadal un exemplar de l’Odissea, del qual en sorgeix un cavall de fusta.

Reconeixeu tots els personatges? Sabríeu identificar cada personatge amb el seu mite o episodi homèric?

Valete!

Alfons Pardo
1r curs del Grau d’Història (UB)





20 de març de 2013

El Vaixell d'Odisseu a les VII Jornades de Didàctica de les Llengües Clàssiques


Els passats dies 15 i 16 de març van aplegar a la Casa de Convalescència Sant Pau (ICE-UAB) la 7a edició de les Jornades de Didàctica de les Llengües Clàssiques que van néixer en el marc dels cursos de formació que anualment organitza el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats amb la voluntat de ser lloc de trobada del professorat de clàssiques i un espai d'intercanvi de projectes, de comunicació d'experiències didàctiques i de presentació de recursos per a l'aula. Enguany el programa va ser el següent:

Divendres 15 de març



9.30 – 10: Acte de benvinguda
10.00 – 11.00: Ponència inaugural
Pervivència de la Grècia Clàssica en la Grècia Moderna

A càrrec d’Eusebi Ayensa, director de l'Instituto Cervantes a Frankfurt, professor de grec, catedràtic d'institut. Ex-director del Instituto Cervantes a Atenes.



11.30 – 14: Intercanvi i comunicació d’experiències:
    El Centre Iberia Graeca, a càrrec de Xavier Aquilué
    El CdA d’Empúries, a càrrec de Gerard Carrión
    Les termes de St. Boi, a càrrec de Joanjo Esteban


    16.00 – 17.00: Intercanvi d’experiències:
      Ludi Virolaienses, a càrrec de Raimon Sebastian i Rosa M. Sánchez (Escola Virolai)
      Converses de meuquesuna experiència de dramatització sobre un text clàssic, a càrrec de Gisela Figueres, Elisenda Rué i Jordi Lara (anul·lada per qüestions d'agenda)



      17.00 – 19.00: Tallers simultanis:

      Taller Camp d’Aprenentatge d’Empúries, a càrrec de Gerard Carrión  
      Taller de mètodes inductius-contextuals d’aprenentatge de les llengües clàssiques, a càrrec de Guillem Cintas, Sergi Ricart i Vicenç Reglà.

      Dissabte 16 de març

      9.00 – 11.00: Tallers simultanis:


      Taller de traducció de textos grecs (Heròdot i Apol·lodor), a càrrec de Joaquim Gestí
      Taller de literatura (Ovidi), amor i sexe al món clàssic Ars amandi. a càrrec de Sergi Grau i Jaume Juan


      11.30 – 13.15: Espai de debat i reflexió: Projectes d’innovació en l’àrea de llengües clàssiques
      13.15 – 14.00: Acte de cloenda: Colloquium sapientium a càrrec dels catedràtics de grec Joan Alberich i Carme LLitjós.
      Va ser tot un honor per a nosaltres, tripulants del Vaixell d'Odisseu, que en Joanjo Esteban, arqueòleg i responsable del Museu de Sant Boi de Llobregat, fes referència en la seva comunicació vinculada al projecte didàctic de les excepcionals termes romanes (prescrites, recordeu, per a les PAU) al vídeo que l'any passat van elaborar els nostres humanistes de 2n i que podeu recordar clicant aquí. Llàstima que la tecnologia, de tant en tant, ens jugui males passades. Ante impossibilia nemo tenetur!





      15 de març de 2013

      Tres textos per commemorar unes noves idus de març



      Rellegint Ovidi, Kavafis i Suetoni he trobat un fragment, un poema i una advertència que es relacionen amb la figura immensa i immortal de Juli Cèsar. Avui, 15 de març, commemorem de nou la seva mort i el final d'una vida que amb justícia pertany a un dels gegants de la història més admirats i estudiats de l'antiguitat clàssica. Com va anar, tot plegat? A quina metamorfosi fa referència el poeta de Sulmona? Què hi ha de l'aurea mediocritas horaciana al poema de Kavafis? Qui i sobre què sol·licita prudència al general romà ? 

      Així, doncs, per tal que August no fos nat de sement mortal, calia que Cèsar esdevingués déu...I tot just això havia dit Júpiter, que la nutrícia Venus es va presentar al bell mig de la seu del senat sense que ningú la veiés i va arrabassar del cos la recent ànima del seu Cèsar i, no permetent que es disolgués en l'aire, la va enlairar fins als estels del cel
                                                         Ovidi, Metamorfosis XV, vv.760-846 

      Idus de març 

      Tem les grandeses, ànima. 
      I les teves ambicions, si vèncer-les 
      no pots, segueix-les, dubtosa i assenyada. 
      I com més endavant vagis, 
      més caldrà que estiguis atenta i vigilant
      I quan arribis a l’acme, Cèsar, per fi, 
      i prenguis figura d’home així gloriós, 
      aleshores vigila sobretot quan surtis al carrer, 
      insigne dominador amb el seguici: 
      si per atzar surt i se t’acosta d’entre el poble 
      algun Artemidor que porta una carta 
      i diu precipitat: “llegeix això a l’acte, 
      són greus assumptes que t’afecten”, 
      no deixis d’aturar-te, no deixis d’ajornar 
      qualsevol conversa o treball, bandeja 
      tots els qui et saluden i es prosternen davant teu 
      (ja els veuràs més tard). I fins i tot el senat 
      que també esperi. Tu assabenta’t sens trigar 
      de l’escrit tan seriós d’Artemidor. 

                                                      K. Kavafis (traducció d'Alexis E. Solà) 

      Cap als seus darrers dies, Cèsar s'assabentà que els ramats de cavalls, que en travessar el Rubicó havia consagrat a aquest riu i deixat anar dispersos i sense guardià, refusaven obstinadament el farratge i ploraven copiosament. A més, mentre immolava un sacrifici, l'harúspex Espurinna l'advertí "que evités un perill que no passaria més enllà dels idus de març". La vigília d'aquests mateixos idus, uns ocells de mena variada, sortits d'un bosc proper, perseguiren un reientí que, portant un ramer de llorer, volava cap a la cúria de Pompeu, i l'especejaren allí mateix. 

                                                                Suetoni, El diví Juli, 85, 4-6


      10 de març de 2013

      Baetulonenses per unum diem!

                   

      Dijous passat, 7 de març, desprès d’un llarg trajecte en metro (per a uns més que per a  altres),  vam arribar a l’estació de Badalona-Pompeu Fabra no del tot conscients del que ens esperava a l’antiga ciutat romana de Baetulo, on s’hi conserven una gran quantitat de restes materials, testimoni mut però molt eloqüent alhora de la petjada dels nostres il·lustres avantpassats.  I dijous, com ja van fer antics companys,  les anàvem a recórrer per unes hores ...

      Només entrar al Museu, el nostre guia, l’Abel Marco, es va presentar, enèrgicament, amb una salutació més que coneguda al Vaixell: Salvete omnes! Ell va ser l’encarregat de descobrir-nos amb entusiasme la ciutat començant per la seva fundació, als primers decennis del segle I aC, i mostrant-nos la seva ubicació i estructura. La primera parada del recorregut va situar-nos a la Casa dels Dofins, una domus emplaçada a la part alta de l’antiga ciutat romana que va servir per fer-nos una idea molt aproximada a escala real (so ambiental i veus incloses!) de com eren les cases benestants de l’època i com vivien les famílies més privilegiades.  Seguint amb el tema de l’habitatge, i situat en un altre edifici, s’hi troba el Jardí de Quint Licini, on vam fer la segona parada. Es tracta de les restes de l’estanyol del jardí d’una casa, on també ens vam  poder submergir en l’ambient idíl·lic i retirat d’un autèntic jardí romà.

      Ja al Museu vam fer l’últim tram del que restava de visita. De fet, el subsol museïtzat és la part principal i la més extensa.  Les restes que s’hi conserven ocupen uns 3400m2. Així doncs, sota una il·luminació tènue, vam recórrer les Termes de Bètulo amb les seves estances –palestra, frigidarium, tepidarium, caldarium,…- i el Decumanus, gràcies al qual vam observar restes de carrers, clavegueram, diverses tabernae i restes d’altres edificacions de l’època.

      Per acabar, com en tot museu, vam visitar les corresponents vitrines que recullen petits objectes quotidians i escultures trobades durant les fases d’excavació arqueològica, de les quals en destaca la Venus de Baetulo, una escultureta de la deessa de l’amor i de la bellesa que s’ha convertit en una de les peces més representatives del museu i en tot un símbol de la prosperitat de la ciutat de Badalona.

      Com us podeu imaginar, el recorregut -de gairebé quatre hores!- va ser intens i farcit de continguts i explicacions molt interessants i amenes per part de l’Abel.  Una sortida, en definitiva, profitosa i  útil per recordar, aclarir i aprendre nous aspectes del món romà ja estudiats a classe.  I perquè pugueu ser espectadors del que vam visitar, us deixo amb el reportatge fotogràfic de l’Aina.

      Valete!

      Andrea López  [text]
      Aina Vallés  [fotografies]
      2n de Batxillerat




      5 de març de 2013

      Siquis in hoc artem populo non nouit amandi (LIBER SECVNDVS)

                           
                       Si algú d'aquest poble no coneix l'art d'estimar, 
      que llegeixi aquest poema i, instruït per la seva lectura, que estimi.

      Així comença el llibre I de l'Ars amatoria o Ars amandi del poeta de Sulmona Publi Ovidi Nasó per qui sento un especial afecte. Amb la fotografia que encapçala aquesta entrada està tot dit! Una lectura amena i molt recomanable per a tot aquell qui vulgui endinsar-se en els secrets de l'art de la seducció. Un veritable manual poètic per aconseguir l'amor i fer-lo perdurar que mutatis mutandis demostra pàgina rere pàgina que si bé el temps passa irreparable, la bona literatura roman inalterable i esdevé clàssica per moltes raons. Els aràcnids de Premià ja ens van filar el resum del llibre primer i ara nosaltres continuem aquesta tasca que compartim amb tots els qui vulgueu saber més coses sobre l'amor. Aquí teniu el del llibre segon. Bona lectura!

      El segon llibre de l’Ars amatoria comença amb unes paraules del poeta [versos 1-25], el qual diu que l’amor no només s’ha de cercar, també s’ha de saber retenir i cuidar. Seguidament, en els versos 26-75, l’autor, amb seguretat, fa avinent al lector que segueixi els seus consells, ja que ell és el seu preceptor durant aquest camí, i posa com a referent la història de Dèdal i Ícar. En els versos següents [76-150], se’ns diu que perquè un home sigui estimat aquest ha de ser amable, ja que la bellesa es va perdent al llarg dels anys, per això aconsella fiar-se poc de la bellesa fal·laç. Diu que, sobretot, el que més atrau els sentiments d’una dona és la tolerància intel·ligent. Segueixen els versos 151-175, en què Ovidi ens anuncia que el seu art no va dirigit als rics, ja que ells tenen la sort i la possibilitat de poder fer regals a la seva estimada sempre que vulguin, sinó a aquells que no ho poden fer i necessiten de l’enginy i que -com ell- estimen sent pobres i el que poden regalar són paraules. També comenta que s’ha de nodrir l’amor amb paraules dolçes, i que cal que l’estimada escolti les paraules que vol sentir.

      Dels versos 176-200 podem observar que l’autor remarca la paciència com una virtut, atès que per molt que una dona no sigui amable quan primerament se li regalen bones paraules, ho acabarà sent algun dia. Tanmateix, afirma que és important fer tot allò que ella vulgui, és a dir, cedir sempre. En els versos 201-250, Ovidi aconsella al lector la importància de comportar-se com un cavaller davant l’estimada, i també diu que  molts cops aquell qui estima haurà de fer coses que no desitja per demostrar l’amor verdader. Seguidament, en els versos 251-275, el poeta de Sulmona considera que és important tenir relació amb els esclaus i les serventes, i que no és necessari fer grans regals, sinó fer-ne de petits però escaients. Fins al vers 300 se’ns diu que sovint l’amor, malauradament, s’aconsegueix amb l’or.

      En els versos 301-350, Ovidi indica als homes el camí per adreçar-se a ella; quan es posi un vestit, lluir-la de belles paraules i fins i tot venerar les unions amoroses, el que els agrada i els plaers de la nit; i tot això sense que la dona s’adoni que s’està dissimulant. Diu també que en l'època de tardor, si està malalta, se l’ha de cuidar, i que ella noti que l’home pateix si veu la seva estimada patir. L’objectiu és que ella s’acostumi a ell, ja que Ovidi afirma que no hi ha res millor que el costum, que del tracte neix l’amor.

      Tot seguit, dels versos 351 al 400, el poeta vol transmetre una idea clara, i aquesta és que l’home s’ha de divertir i, per tant, anar amb altres dones. Ovidi, però, ens diu que és molt important que ningú se n’adoni i que, per tant, cal ser molt enginyós a l’hora de quedar, el lloc o el com, perquè les dones poden sorprendre’ls. En el fragment que va dels versos 401 fins al 475, l’autor fa una reflexió força important tot dient que quan la dona sap que ha estat traïda pel seu estimat i aquesta sent la ira dins seu, és en aquest moment quan l’home l’ha d’abraçar i intentar que aquesta ràbia desaparegui; Ovidi observa que aquesta és l’ocasió perfecta per demanar-li el pacte amorós. En els versos següents [476-500], dona un consell molt savi: només aquell que es conegui a si mateix podrà estimar. Aquesta idea està relacionada amb un aforisme que cita a posteriori en el vers 512: aquell que estimi sàviament vencerà i gràcies al meu art aconseguirà el que desitja.

      En els versos 513-561, el poeta ens parla del dolor que haurà de suportar l’home quan la seva estimada l’enganyi. Ovidi aconsella, com ja ho ha fet altres cops, tenir paciència. El millor, segons ell, és no saber res o fer veure que no se sap, i deixar que les infidelitats restin ocultes. Per això l’autor diu que no s’ha de sorprendre les dones, que cal deixar que elles siguin infidels i que mentre ho siguin pensin que estan enganyant el seu home; aleshores l’amor creix perquè tots dos persisteixen en la causa del seu perjudici.

      A partir del vers 562 fins al 591 el de Sulmona fa referència a una gran història mitològica, l’amor entre Venus i Mart, i al parany que disposa Vulcà per venjar-se de la seva dona que l’enganya amb el déu de la guerra. En els següents versos, Ovidi continua explicant les conseqüències d’aquesta història entre els dos déus.

      En els versos 625-653, el poeta fa una comparació en to crític entre els temps passats, de com homes i dones gaudien del plaer sense cap mena d’exhibicionisme, ja que ens diu que l’amor era quelcom viscut amb pudor i naturalitat, i els actuals en què, contràriament, es posen rètols a les gestes nocturnes i la banalitat i la mentida entre els amants s’han apoderat del veritable amor. També comenta que és important evitar retreure els defectes a l’estimada, acostumar-se a allò que no  agrada, ja que Ovidi diu que aviat l’home ho suportarà, perquè el transcurs del temps suavitza moltes coses. Seguidament, en els versos 654-667,  l’autor comenta que el pas dels dies esborra les imperfeccions i el que va ser un defecte abans ho deixa de ser. També comenta el poeta que per atenuar els defectes se li poden posar noms a la dona segons alguna característica o qualitat que tingui.

      A partir del vers 668 fins al 700, Ovidi aconsella a l’home que mai pregunti l’edat a una dona. Diu també que les dones que ja no estan a “la flor de la vida”, com ho expressa ell, són les que tenen un domini de l’ofici i més experiència i que, per tant, són les que poden donar més plaer a un home; un plaer que, segons el poeta, no ha de ser obligat sinó, al contrari, per igual, en què l’home i la dona gaudeixin junts. Seguidament, en els versos 701-726, Ovidi dóna consells sobre els aspectes més íntims i eròtics de l’amor: diu que quan l’home hagi trobat els punts on l’estimada gaudeix més no dubti en acaronar-los, perquè és aleshores quan ella sent el veritable plaer. Però com ha dit el poeta anteriorment, és molt important arribar junts a la meta per experimentar plegats el punt culminant del plaer amorós.

      En els últims versos del llibre, Ovidi conclou reclamant als joves lloances i premis per la seva tasca com a “mestre de l’Amor” amb algunes referències mitològiques i, finalment, anuncia que el  tercer llibre anirà adreçat a les noies.

      Marta Molgosa
      2n de Batxillerat