30 de gener de 2014

Laberints (des de la representació gràfica)

Maqueta del Laberint d'Horta [Marta Broto]

Laberints, des de la representació gràfica, és un treball de recerca que parla sobre aquestes enginyoses edificacions, què i com són, quina és la seva història, què poden simbolitzar, els diferents tipus que existeixen, sobre els mecanismes per sortir-ne i quines són les seves possibles utilitats. L’explicació dels diferents tipus de laberints està recolzada per un seguit de 8 pràctiques que consisteixen en la representació de laberints clàssics de 3 i 7 circuits, bàltics, romans i un de medieval. També hi ha representat el Laberint d’Horta en una de les maquetes (la que encapçala aquest apunt) i el que està localitzat a la façana de la Passió del Temple Expiatori de la Sagrada Família. Aquestes experiències s’han realitzat utilitzant diverses tècniques; per una banda eines informàtiques com l’AutoCAD i l’SketchUp per tal de representar dibuixos en 3D, i per altra recursos manuals com ara el compàs, suro, peces de Lego, cordes, sorra de la platja i testos amb plantes. En algunes d’aquestes pràctiques s’ha gravat el vídeo d’un objecte, com ara una bola, un gos de plàstic o peus, seguint el recorregut del laberint, i després s’ha editat amb el programa Movie Maker amb l'objectiu de fer més visual el seu recorregut i la longitud del laberint representat.
Durant el procés d'elaboració d’aquest treball he disfrutat molt, sobretot pensant com construiria i dibuixaria els diferents laberints i després construint-los. Ha estat una experiència molt gratificant.

I per si teniu curiositat i voleu saber-ne més coses, aquí teniu el corpus teòric en Scribd.

Marta Broto
2n batxillerat






25 de gener de 2014

Batxillerat


Escrutini, tiquismiquis, tanatonauta, gendre,... Benvolguts tripulants, continuem hodie et nunc amb les nanolliçons d'etimologia que teníem una mica oblidades. En aquesta ocasió us presentem l'origen del mot BATXILLERAT, que ens va encuriosir des d'un primer moment quan vam començar a cursar primer i que hem decidit esbrinar. 

Aquesta paraula té tota una història al darrere. En les universitats europees de l'Edat Mitjana, es lliurava una corona de llorer guarnida amb baies a aquells que acabaven els estudis com a símbol de maduresa intel·lectual. Els estudiants que rebien la corona eren anomenats "baccalaureati". Aquest terme de distinció acadèmica està compost pels mots llatins baca, que fa referència al fruit de la baia, i laurus, el llorer (laurus nobilis). Finalment, es va anomenar "baccalaureatus" a aquells estudis que cursaven els "coronats amb llorers de baia". 

Sabríeu dir si hi ha algun mot en un altre idioma que derivi del terme "baccalaureatus"? I paraules del vocabulari relacionat amb l'escola que provinguin del llatí o del grec?

Valete!

Judit Millan i Núria Martínez
1r batxillerat


20 de gener de 2014

Una Odisea singular



Martes, 14 de enero. 20.10 horas. Teatro Condal de Barcelona. Estreno de una Odisea muy particular. Aparece en escena Rafael Álvarez, El Brujo, acompañado por los dos músicos que le acompañarán durante esta fugaz hora y media de talento, ingenio, energía desbordante y saber hacer sobre el escenario. El aedo perfecto que combina los hexámetros homéricos con la fuerza del ritmo original que trasciende los siglos y la apropiación del texto del poeta griego que nos conecta a la actualidad de un modo impecable. Respeto a la tradición y relectura del relato que nos ofrece a un Ulises moderno, a merced de la cólera de unos dioses poderosos -los de siempre- pero cuya palabra talismán durante el largo viaje de regreso será RESISTIR. Esa es la cuestión ante la cruel intemperie. Muchos debemos resistir, y la resistencia se erige en los malos tiempos como la única tabla de salvación para el náufrago que a pesar del oleaje se mantiene en pie. Agradece a Atenea su protección y su cariño. Menos mal que a algún dios algo le queda de sentido común y humanidad. El actor cordobés, para quien «la palabra aparece como sonido, como poesía y como espacio, como un lugar donde entra desde la imaginación hasta la expresión corporal", encuentra en el relato homérico un cómplice con el que se siente a sus anchas porque le permite desplegar todos los registros y recursos que ha atesorado durante su largo periplo -todos somos Odiseo- sobre los escenarios. Y además es valiente, porque nos explica muy bien qué es eso de la épica, con su tremendismo y sus exageraciones que atraen al espectador, al oyente y al ciudadano de a pie como un canto de sirenas del que debemos desconfiar cuando éste se mezcla con la actualidad más rabiosa. Sin duda, un peligro como tantos otros a los que Ulises se ve enfrentado. Mas el héroe, rechazada la inmortalidad ofrecida por una bellísima diosa -¡qué grandeza de espíritu!- no olvida que su destino es reunirse de nuevo con los suyos y vivir entre los hombres. Esa es su ambición y su condición.
Un inmenso espectáculo, en definitiva, lleno de talento, ingenio, energía y dificultad que sólo los más grandes son capaces de representar. Y Rafael Álvarez, El Brujo, es uno de ellos. Los dioses lo saben, y por eso le respetan. Hasta el 2 de febrero.




16 de gener de 2014

Unes humanitats amb futur


Aquest vespre he assistit a l'acte de presentació del manifest Unes humanitats amb futur a la Sala Prat de la Riba de l'IEC. El document, promogut per tretze intel·lectuals que apareixen com a sotasignants, subscrit per més de 400 particulars i institucions, i publicat avui fa exactament un any, respon a la necessitat de reivindicar una millor formació humanística dels nostres estudiants davant l'empobriment cultural i la pèrdua de valors de la nostra societat. Ha estat un acte esperançador que ha comptat amb la participació de destacades personalitats del món de les institucions educatives i culturals i que s'ha clos amb el lliurament del manifest a mans de la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, que l'ha presidit. Confiem que les autoritats polítiques, com així ho han expressat, hagin pres bona nota d'aquestes més que legítimes desiderates i que això es tradueixi en una major sensibilitat envers la presència dels estudis humanístics en l'educació dels nostres joves. Aquí podeu llegir el document íntegre.




13 de gener de 2014

"Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell"


“God Himself could not sink this ship” 
                                                           Edward John Smith, capità del RMS Titanic

Zeus, Iouis (Júpiter), Déu, Dios, Deus, Dieu, Dio, Diou, Diu, Dié, Diet, ... de l'arrel indoeuropea *dyeu-/*dyu- ("llum diürna")  

Hybris (del grec ὕβρις): concepte que designa una forma de supèrbia i de transgressió dels límits pròpia de la desmesura.

Salvete, tripulants!

Abans de les vacances de Nadal vàrem parlar a classe sobre la hybris i les seves conseqüències i d'alguns mites relacionats amb aquest concepte grec, com el d'Acteó i Diana o el de Sísif, per exemple. M'agradaria fer una  aportació al nostre gran vaixell i deixar-vos aquí una petita història de hybris que vaig escriure durant els dies de vacances. Espero que us agradi!

"El fum de quatre xemeneies gegantines viatjava amb el vent i deixava enrere les seves petjades; com els estels fugaços, creuava el cel, s'enfilava i  ràpidament el tenyia de gris. L’Ocèan immens, que en un principi semblava calmat i seré, trontollava, es dividia i deixava pas a aquell monstre que avançava decidit, sense por, sense cap temor.

Semblava que l'objectiu d'aquell gran transatlàntic era  anar més enllà de l'horitzó, on el mar i el cel desitjosos per estar junts s'enllaçaven.
Cap dels passatgers no s'imaginava que realment el destí d'aquell gran vaixell era enfonsar-se en la foscor i desaparèixer en les aigües més profundes i desconegudes sobre el Tàrtar bromós.

Era un gran dia per a tothom, la presentació del primer viatge del Titànic, un trajecte que començava a Southampton i que acabava a Nova York.

“Ni Déu podria enfonsar aquest vaixell”. ¿Eren simplement paraules? No, les paraules no són simples  paraules. Totes i cadascuna amaguen sempre un secret, un gran significat que de vegades no som capaços de desxifrar al primer vol. Aquestes estaven encadenades a una història, a un cruel destí, a un gran desafiament i, sobretot, al meu orgull ferit.

Des del Cel cobert d’estels observava com el poderós vaixell s'allunyava d'Anglaterra i no s'aturava davant del gran Posidó, provocador de baluerns eixordadors, com Gea de pregones sines tremolava i els altres déus observaven amb admiració el gran Titànic. Qüestionava tot allò sobre el que jo governava, fins i tot a mi.

Les hores es tatxaven soles en el calendari, avançaven amb rapidesa de la mateixa manera com el Titànic també ho feia... La canalla reia i jugava, les parelles passejaven per la coberta del vaixell, les famílies xerraven. Només es respirava amor, un perfum de joia i felicitat que envaïa tot l'aire i omplia de color cada racó de la nau insubmergible. Tot semblava tret d'un conte de fades, tot era perfecte, un somni, però tan irreal alhora...

Divagava entre pensaments i vaig recordar un cop més com aquell paisatge tan idíl·lic, tan meravellós, es convertia en pols.

El Titànic seguia la seva travessa sense aturar-se. Era la nit del catorze d'abril. Els estels, com petites taques d'or, cobrien el cel negre d'esperances. La lluna s'emmirallava en la neta aigua del mar, i semblava que només allargant el braç podies aconseguir-ne un bocí.

Era tot tan fosc però tan lluent, tot tan estrany però màgic alhora; màgic com el vol d'una papallona, com el somriure d'un nadó, tan màgic com les històries que explicaven sobre mi.

Tot era i és, però, molt delicat; els humans, porcellana; les seves vides, simples espurnes; els seus somriures, un tresor inexistent i el Titànic, paper.

Iceberg, la muntanya de gel. Un sol mot, un sol destí i tan sols un guanyador: Jo, el Crònida Zeus. El vaixell va xocar de costat i, per primera vegada en el viatge, Oceà i Úranos van fer-lo aturar i el van convertir en cendra. La gent corria amunt i avall  sense saber quina direcció prendre, la por inundava els ulls de tots els passatgers i tripulants. I lentament, sense oposar resistència, la nau va perdre's sota el negre Pontos d’onades violentes, deixant enrere una història, potser curta però també memorable.

La cridòria de passatgers i tripulants es convertí en un silenci sepulcral i les ones del mar tornaren a la calma. Semblava com si res hagués passat, tot restava immutable. 

(Petites llums es trobaven enmig de l'oceà, supervivents. Eren com els estels del cel, com petites llums de vida... Però no, només eren persones desitjant retrobar-se amb les seves famílies i oblidar tot el que havia succeït.

Aquelles diminutes llums no eren esperança, no eren desig, no eren vida i tampoc felicitat; tan sols eren un bri de llum enmig de la Tenebra i el Caos.)


Mariona Ferrer
1r batxillerat


8 de gener de 2014

La Bocca della Verità a Sant Joan de Déu



Hola, tripulants! sóc una alumna de primer de batxillerat que fa uns dies va anar a l’Hospital Sant Joan de Déu per a una revisió. A l’Hospital, mentre esperava per entrar a Traumatologia, vaig veure aquest cartell, amb una escultura de paper cartró i un mural ple de desitjos de nens hospitalitzats. Al costat de l’escultura hi havia paper i un llapis, i jo també vaig escriure el meu desig i el vaig desar a l'interior de la boca.
Em va sorprendre molt, així que os proposo una activitat. Cerqueu informació sobre aquesta antiga màscara que dóna títol al meu apunt, penseu en els vostres desitjos per al 2014 (si voleu compartir-ne algun, el podeu comentar) i dieu-nos què opineu sobre aquesta activitat a l'hospital. Valete!

Daniela Georgieva
1r batxillerat

P.S.: cercant informació, he descobert aquest divertit vídeo en què apareix la Boca. És una escena de la pel·lícula Vacances a Roma, del director nordamericà William Wyler i protagonitzada per Audrey Hepburn i Gregory Peck.




4 de gener de 2014

INVICTUS, benvinguts al 2014



No, no parlaré de colònies ni de pel·lícules. Aquesta entrada, la primera de 2014, té com a protagonista un poema que, això sí, porta el títol en llatí. Admeto que pot semblar un apunt oportunista, no gaire més que alguns dels apunts que es publiquen arreu a propòsit de qualsevol referència clàssica agafada amb pinces, però la raó és una altra. El poema de William Ernest Henley em serveix hic et nunc per reivindicar el sentit terapèutic de la poesia (stricto sensu) i, per extensió, de la literatura i altres manifestacions humanes pel que sembla inútils però al capdavall importants per fer més suportable la vida (almenys algunes). Qui millor ho sabia era el presoner 466/64 a Robben Island, un tal Nelson Mandela, per a qui el poema de Henley (amb una vida plena també de dificultats superades) es va convertir en company inseparable i essencial durant els seus disset llargs anys de captiveri. 
Invictus és un poema que parla de llibertat, de coratge i, sobretot, de resistència davant les adversitats, siguin quines siguin aquestes. En temps d'intempèrie cruel per a molts, les paraules de Henley poden esdevenir un refugi i un bàlsam reparador. Si escric aquesta entrada, és per això. És el meu propòsit. Benvinguts al 2014. Que així sigui.

Out of the night that covers me,
black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
for my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeoning of chance
my head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
looms but the Horror of the shade,
and yet the menace of the years
finds and shall find me unafraid.

It matters not how strait the gate,
how charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate
    I am the captain of my soul.  


Enmig de la nit que cau sobre mi,
negra com un pou que s'enfonsa inabastable,
dono les gràcies a déu, si és que cap déu existeix,
per ser el propietari d'aquesta ànima invencible.

Atrapat sota les urpes de la cruel existència
mai no he cridat ni he expressat dolor.
Sota els cops de martell de la meva mala sort
el meu front sagna però mai no es rendeix.

Més enllà d'aquest lloc de llàgrimes i còlera
veig que s'apropa el més sinistre Horror,
i que el temps amenaça
però no els temo.

No em preocupa que es tanquin les portes,
ni que ploguin damunt meu tants càstigs,
doncs sé que jo governo el rumb de la meva vida:
i que sóc el capità de la meva ànima invencible.

[traducció al català de la versió castellana d'Ángel Rupérez, publicada a EL PAÍS d'avui i que ha inspirat aquesta entrada]