22 de febrer de 2015

Versos per al retorn d'Ulisses


Grecitat
  
      and poor old Homer blind, blind, as a bat 
Ezra Pound

El sol crema espurnant
la ceguesa d'Homer
i a la platja esperant
sota un vell tamarell
hi ha una dona d'ulls trists
que escriu mots a la sorra.

Sobre el mar refulgent
lentament va surant
un sarcòfag amb cendra.

S'esvalota el xiscleig
d'efusius gavians... 

És Ulisses que torna.

            Ponç Pons

Ulisses

No hi ha cap més paisatge que el teu nom
ni cap camí feliç que el de tornada.
Ponç Pons
  
Miro, de lluny estant, l'illa on m'esperes.
No porto res del que em vaig endur ni
les robes que m'abillen són les que teixires
fa tant de temps, a l'ombra dels tarongers.
Vinc nu de tot, fins i tot de mi, com foraster
en terra estranya, desorientat, perdut.
Em sabràs reconèixer? Voldràs fer-ho, encara?
No puc oferir-te records exòtics ni presents,
he oblidat fins el nom de les coses i els colors
dels teus ulls quan miraves el mar, esperant.
Aixeco el braç per saludar-te, un gos borda
mentre el vent oneja els teus cabells deixats anar.
Em costa veure't, pero endevino un somriure clar,
una mà estesa, el teu cos vinclant-se temerós.
Ara sé que aquest temps serà el nostre.

                          Carles Cervelló


15 de febrer de 2015

Uns grecs ben menuts!


Com tots ja sabeu, el passat divendres 13 vam celebrar carnestoltes a l’Escola. Els més petits van dur un munt de disfresses diferents, però nosaltres –convidats per l’Ona, la seva tutora, i en Jordi- vam anar a visitar una classe en concret: 3r de Primària A, que es disfressaven de... grecs! Els nens feia setmanes que es preparaven per a aquest dia i bé que ho vam notar! Tenien tota la classe decorada d’imatges i dibuixos a més de saber-ne un munt de coses ja, dels antics habitants de l’Hèlada.

Quan en Jordi ens va proposar d’anar a explicar un mite als nens, no ens ho vam pensar dues vegades: ens encantava la idea! Després de rumiar-ho una mica ens vàrem decidir per explicar Teseu i el Minotaure, ja que vam pensar que ens aniria molt bé per tractar amb els nens el tema de la por i com superar-la. Així, a més de tenir una part lúdica, l’activitat també serviria per a fer una petita reflexió amb ells.

Arribat el moment, ens vam presentar a la seva classe, on les dues vam ser rebudes amb molta il·lusió pels petits que, per cert, anaven guapíssims! Ens van impressionar amb les disfresses tan maques que duien i ells, tot cofois, ens les van estar ensenyant molt orgullosos. Un cop asseguts, amb el suport d’una senzilla presentació amb diapositives que havíem preparat, els vam explicar el mite. Els vam fer una petita explicació de per què els grecs els explicaven i els vam narrar la història de com l’heroi atenenc va acabar amb el temible monstre de cap de brau.



Abans de començar teníem una mica de por que els nens no parlessin gaire o no s’hi impliquessin massa, però aquests dubtes es van esfumar des del minut zero: no paraven de fer preguntes! Tot els hi feia curiositat i tenien una gran imaginació. Aixecaven tant la mà que quasi no ens deixaven explicar. La seva resposta va ser increïble, ens va encantar. Amb l’ajut de les imatges i d’un fil daurat que vam usar per a simular el fil que Ariadna li donà a Teseu, vam explicar el mite davant d’uns vint-i-cinc nens ben atents i amb els ulls ben oberts. El reportatge fotogràfic en dóna fe!



Un cop el relat ja estava explicat, vam comentar amb ells com, fins i tot Teseu, tenia por a entrar al laberint i com ho va aconseguir gràcies a l’ajuda d’Ariadna, la preciosa filla de Minos, el rei de Creta. Ens van estar explicant un munt de coses que a ells els hi feien por i vam reflexionar plegats de com n’és això de normal i com, amb l’ajuda d’algú, sempre es poden superar aquestes pors.

Finalment, vam concloure la visita fent-nos fotos i parlant amb ells. I com en són d’afectuosos! Ens van estar vinga a demanar fotos i que els hi escrivíssim missatges a les agendes. Ens van explicar un munt de coses i nosaltres els hi vam escriure el seu nom en grec. Al cap d’una bona estona de “retenir-nos” amb abraçades i petons, ens en vam anar de la classe amb un gran sentiment de felicitat i pensant com n’ha estat de positiva i enriquidora aquesta experiència. Va ser tot un plaer compartir carnestoltes amb ells i, sens dubte, després de veure la seva magnífica resposta i de que ens ho hagin demanat... volem repetir! Estem pensant de preparar-los una... gimcana!

Per últim, volem agrair a la tutora dels nens, l’Ona Lasierra, que ens donés l’oportunitat de viure aquesta experiència per poder introduir els nens en el fantàstic món dels mites clàssics.

Júlia Roig
Alba Gracia
1r batxillerat – Grec I


14 de febrer de 2015

Cites d'amor en llatí: de Cupido a Sant Valentí



Discipulae discipulique de 4t

Cupido (desig en llatí) és un dels pocs déus antics que encara formen part de la nostra societat, ja que és el símbol per excel·lència del dia de Sant Valentí i de tot el que està relacionat amb l’amor. En la mitologia grega l’anomenaven Eros. Era el fill de Venus (Afrodita), la deessa de l’amor, de la bellesa i de la fertilitat, i de Mart (Ares), el déu de la guerra. Ajudant de Venus, certificava l’enamorament dels mortals, dels déus i de tot ésser diví.
La imatge més utilitzada per representar Cupido és la d’un nen rosset i alat disparant fletxes amb un arc i un buirac a l'esquena. El seu arc era de fusta de freixe (l’arbre de la guerra), i les seves fletxes de xiprer (símbol també de la mort), però més tard Venus li va regalar un nou arc amb fletxes d’or. Aquestes sagetes eren de dues classes: unes tenien la punta d’or, i les altres la tenien de plom. Les que tenien la punta àuria despertaven el desig passional, mentre que les de plom, feien néixer l’odi.

Cupido era molt joganer, i sovint va arribar a ferir un o una mortal amb fletxa d’or i um altre amb fletxa de plom, provocant el desastre i la infelicitat.

Se li va concedir un gran poder i ni els seus propis pares, ni els déus, ni cap altra criatura sobre la terra hauria de ser immune a les seves sagetes.

Se’l representa com un nen amb ales per indicar que el amor sol passar aviat i és fugisser, i amb els ulls embenats per indicar que l’amor és cec, que realment no triem de qui ens enamorem perquè ni el sexe, ni el color de la pell, ni la llengua o la religió són, finalment, importants, i que la persona de qui un s’enamora pot tenir molts defectes -potser-, però l’enamorat no els veu, o -sortosa o malauradament- no l’importen.



Anna Martinez i Eva López

Tot i les diferents versions que corren sobre aquest personatge històric, sembla que Sant Valentí fou un metge de l’Imperi Romà que visquè al segle III. En aquells temps governava l’emperador Claudi II, un home poc transigent que al 270 prohibí que els joves es casessin i visquessin en matrimoni, ja que considerava que així serien millors soldats si no estaven lligats a cap compromís.

Claudi II també va prohibir el cristianisme i el metge-sacerdot Valentí, home creient i humil cristià, bisbe d’una contrada molt a prop d’Asís, a Itàlia, no ho va voler acceptar i el va reptar. Valentí es va rebel·lar i per portar la contrària a l’injust governant va començar a casar parelles joves en secret sota el ritual de l’església.

Aleshores Claudi, en assabentar-se del que estava passant, va demanar que el portessin davant seu i va intentar que canviés d’opinió. El sacerdot no ho va acceptar i fou empresonat pel successor de Claudi II, l’emperador Aurelià. Finalment va ser executat per decapitació el mateix any 270, concretament el 14 de febrer. Segons diuen, es va plantar un ametller al costat de la seva tomba, i és per això que aquest arbre simbolitza l'amor i l'amistat eterna.



Eva Martínez i Júlia Torra


8 de febrer de 2015

Gresca


No gosaríem dir quina és la imatge que projecten avui dia els grecs, però sí que podem afirmar que, almenys durant l'edat mitjana, no eren gaire ben vistos: se'ls tenia per tendents al desordre, a l'engany i a la baralla, com potser els diaris alemanys continuen veient-los.

Per aquest motiu, d'una festa sorollosa o d'un avalot se'n deia greesca, contracció del llatí graecisca, "grega". Així, doncs, quan feu una gran celebració, us esteu comportant a la grega.

Marta Simón


3 de febrer de 2015

Pervivència en l'art (I): el rapte de Persèfone

Iniciem avui una sèrie d'entrades dedicades a la pervivència en l'art de representacions iconogràfiques vinculades a alguns raptes mitològics que han treballat els alumnes de 4t
El rapte és una acció violenta (molt abundant en la mitologia grecoromana) que tradueix la necessitat i el desig humans de posseir allò que no hauria estat posseït mai d’una altra manera. Normalment la causa del rapte mitològic és l’amor prohibit o no correspost. Encetem la sèrie amb el mite de Persèfone, Koré o Proserpina, i seguiran els d'Europa, el de Ganimedes i el de les dones sabines. El d'Hèlena, aquesta ja serà una altra història...






1 de febrer de 2015

Panem hodie, crastinum, in perpetuum

De tots és sabut que, des de sempre, nombroses pel·lícules, llibres i creacions artístiques han buscat la seva inspiració en el món clàssic. Podríem passar-nos una bona estona fent-ne una llista però avui hem decidit fer un apunt sobre una trilogia (amb les seves pel·lícules corresponents) que està sent tot un fenomen avui dia. Parlem de The Hunger Games (Els jocs de la fam).

Començarem explicant que la mateixa paraula trilogia ja té un origen clàssic. Prové dels mots grecs τρίς (tres) i λóγος (paraula), i fa referència a les tres peces dramàtiques (o més ben dit, tragèdies) amb un mateix fil argumental que en l’antiga Grècia representaven els dramaturgs que participaven en els concursos teatrals (ἀγῶνες) que se celebraven en honor del déu Dionís.  

La història de Els jocs de la fam ens situa en una distopia en què Panem (ubicat als actuals EEUU) és un país governat pel Capitoli, la seva metròpoli. Sota el seu poder es troben 12 districtes en els quals hi viu gent profundament pobra que contrasten amb els luxes que es viuen en la capital del govern. S’explica com setanta-quatre anys abans es va produir una revolta per part dels districtes. Per aquest motiu i des d’aleshores, el Capitoli obliga a participar anualment en uns jocs a vida o mort a un noi i una noia de cada districte a mode de tribut. Els nois són portats a una arena en la qual lluiten dia i nit fins que només resta un vencedor. És el que anomenen els jocs de la fam, que són retransmesos com un espectacle de masses a través de la televisió.

Us deixem amb el tràiler de la primera pel·lícula perquè us acabeu de fer una idea...



Un cop presentada la sinopsi, us hem elaborat una llista de referències clàssiques que hem sabut localitzar al llarg de la trilogia:

- És més que evident el primer referent: la similitud entre la tria dels tributs per al joc i el mite de Teseu i el Minotaure. Segons la mitologia grega, Creta, desprès d’haver sotmès la capital de l’Àtica, l’obligà durant anys a que set nois i set noies atenesos fossin sacrificats en el laberint que el rei Minos posseïa a l’interior del seu palau i que era habitat pel monstruós Minotaure, un híbrid (del grec hybris) entre toro i humà que engolia tothom qui s’atrevís a entrar.  Com veiem en les novel·les, els tributs per al joc dels dotze districtes són escollits de la mateixa manera, a sorteig, com a “sacrificis” per a morir.  Seguint amb la comparativa, la protagonista (Katniss Everdeen) seria un Teseu contemporani en oferir-se voluntària per a participar en els jocs i salvar, d’aquesta manera, la seva germana prèviament sortejada. 


- El fet que els “tributs” hagin de competir en una arena a vida o mort, no ens porta a pensar en res més que en l’amfiteatre romà. Com molts ja sabreu, aquest era l’edifici de lleure públic més popular per als ciutadans de Roma i en ell els gladiadors (patrocinats com els tributs) competien en les anomenades munera gladiatoria per vèncer i conservar, així, la vida.  A més, l’entrada dels gladiadors a l’arena i la dels tributs dels jocs ha estat de vegades representada de la mateixa manera: els combatents hi accedeixen a través d’uns elevadors que els duen a la batalla.  Aquesta idea dels jocs com a entreteniment per al poble, ens porta al rerefons de la història, la qual ens parla d’un poder opressor que tracta de dissimular els problemes socials amb espectacles que els distreguin de l’autèntica realitat.  

- El mateix nom del país ens mostra aquesta idea del govern que tracta d’emmascarar la misèria: Panem. Aquest nom prové de l’expressió llatina “Panem et circenses” que literalment significa “pa i circ” i que s’usa per referir-se a aquell poder que usa el menjar i la distracció per a descentrar la població del que és realment primordial, com és el cas del Capitoli (una manera de fer política, per cert, molt actual). Com a curiositat, dir que el lema de Panem és: “Panem avui, Panem demà, Panem sempre”; un lema que en la pel·lícula apareix escrit en llatí: Panem · hodie · crastinum· in perpetum.


- Però no només el nom del país fa una clara referència al món clàssic; el mateix nom de la capital, el Capitoli, fa al·lusió a un dels set turons de Roma que era centre polític i religiós de la ciutat que va esdevenir caput mundi. El seu símbol, representat nombroses vegades en la pel·lícula, és l’àliga (sostenint amb les urpes els llamps de Júpiter) i la corona de llorer, que, com molts sabreu, representen el poder i la victòria romanes.


- Molts trets del Capitoli estan clarament inspirats en el món clàssic. El fet de vomitar per  poder seguir menjant, un hàbit que adopten els ciutadans de la metròpoli mentre la gent dels districtes mor de gana, el trobem ja documentat en el món romà en el segle I aC. A Roma ho feien en un lloc destinat exclusivament a això: el vomitorium.  Però no només alguns costums quotidians, la mateixa manera de governar ens fa pensar també en la cultura romana: càstigs exemplars imposats pel Capitoli com els assots o execucions en públic o el tall de subministres als districtes era una forma d’autoritat i tortura que ja a l’antiga Roma s’usava. A més, hi trobem una semblança entre el poder que exerceix el Capitoli i el dels déus que ho controlaven tot des de la seva seu olímpica. Mirant-s’ho tot des de dalt, supervisen tot els moviments a Panem i controlen absolutament tot el que passa  a l’arena, jugant a ser déus. 


- Un altre detall que ens duu a la mitologia és la cornucòpia, que significa “banya de l’abundància” i que és el lloc on els participants del joc acudeixen a la recerca de menjar i armes. Això té origen en un mite en el qual s’explica com Júpiter fou nodrit per la cabra Amaltea a qui, sense voler, va arrencar una banya jugant amb els seus raigs. Per a recompensar-la, el pare dels déus i els homes atorgà a la banya el poder de concedir a qui la tingués tot allò que desitgés. Aquesta banya s’acostuma a representar plena de fruites i flors. També representaven la deessa Fortuna amb la cornucòpia. 


- Per acabar, comentar que nombrosos personatges tenen noms d’origen romà, com, per exemple, Sèneca, Cinna, Plutarc, Cató, Brut, Cèsar, Lavínia, Flavi, Octavi o Coriolà.

Aquestes són algunes de les referències que hem volgut destacar, però estem segurs que n’hi deuen haver unes quantes més (us animem a comentar-les!). I és que el món artístic n’està farcit, tot es qüestió d'aprendre a mirar amb els ulls ben oberts. Així que com es diu a Panem.... feliços Jocs de la Fam i que la sort estigui sempre amb vosaltres!

Júlia Roig Ulayar
Aldrin Jhay Galvan Cara
1r batxillerat