28 d’octubre de 2015

Hèrcules, una via principal i la bella Barcelona

Font d'Hèrcules, a la cruïlla del Passeig de Sant Joan amb Còrsega. Font: Wikimèdia Commons

Ja fa unes quants dies vam comentar a classe la paraula llatina uia (“camí”, “via”, “carrer”), origen dels nostres mots “via”, “vianant”, “viari/viària” o “viaducte”, amb la qual vam relacionar, entre d’altres, la Via Augusta de Barcelona, ja coneguda amb aquest nom durant l’Imperi romà però que inicialment va ser anomenada Via Hercúlia. Anava de Roma a Gades (actual Cadis).

Tot plegat es relaciona amb l’heroi Hèrcules i, de pas, amb la fundació de la nostra bella ciutat, Barcelona.

Segons la llegenda, Hèrcules va ser embogit per la deessa Juno fins al punt de cometre el crim de matar els seus propis fills, pensant-se que eren enemics. Després d’aquesta terrible acció va ser jutjat i li van ser imposats dotze treballs com a penitència.

El desè el va portar a l’extrem d’Occident per robar el ramat de bous del gegant Gerió i dur-se'l a Euristeu, rei de Micenes, que vigilava el compliment dels dotze treballs imposats a l'heroi tebà.

El gegant no estava disposat a cedir el seu ramat tan fàcilment i Hèrcules va haver de lluitar aferrissadament contra Gerió per derrotar-lo. La lluita entre els dos gegants durà una setmana i el camp de batalla es va estendre per tota la península. El setè dia, Hèrcules aconseguí matar Gerió. Es diu que després de reposar, exhaust, va veure’s envoltat d'un bellíssim paisatge on decidí fundar una ciutat, commogut per la bellesa del lloc: la nostra Barcelona. Després de fundar-la, tornà a Heriteia (Cadis), des d'on va conduir el ramat fins a Micenes. El recorregut que resseguirà serà l’originària Via Hercúlia, la mateixa sobre la qual els romans, molt més tard, construiran la Via Augusta. Aquesta, amb més o menys canvis en el seu traçat, segueix unint avui tot el litoral peninsular mediterrani des de Cadis fins a la Jonquera (actuals AP-7, E-15 i A-48).

I si ens fixem en les vies, parcs o places de Barcelona, podrem observar diferents representacions d’Hèrcules, i fins hi tot, el nom d’un carrer que porta el seu nom, situat al Barri Gòtic.


Una altra llegenda explica que després del quart treball, la cérvola de Cerínia, el semidéu s’uní a l’expedició de Jàson i els seus argonautes a la recerca del velló d’or, i que de tornada, ja a les costes catalanes, una terrible tempesta va dispersar les nou naus de l’expedició. Hèracles va ser l’encarregat de recuperar la novena i després de dies de cerca, ell i els seus companys van trobar les restes de la barca nona (“la novena barca”) molt a prop de l’indret on s’emplaça actualment la muntanya de Montjuïc. El paratge els va semblar tan idíl·lic que van decidir fundar allà una nova ciutat amb el nom d’aquella novena nau que havien anat a cercar, és a dir, Barcanona, l’originari nom mitològic de Barcelona.  

També s’explica una llegenda ben curiosa i interessant relacionada amb aquest viatge de l’heroi grec: durant la seva estada a la península va conèixer la bella Pirene, filla de Túbal (sobirà del que avui anomenem els Pirineus), en tràgiques circumstàncies. Pirene va morir als seus braços i Hèrcules, desconsolat i furiós alhora, va començar a arrencar de la terra tot el que veia, removent fins hi tot roques i turons. Perquè Pirene fos recordada, com a mostra d’amor, va moure les muntanyes de l’indret on l’havia trobat ja moribunda i cobrí el seu cos d’immenses pedres fins a formar la serralada dels Pirineus. I alguns conten que la seva tomba tenia forma de nau, potser la novena perduda i retrobada posteriorment.

I diuen també que va fundar més ciutats, però aquesta ja és una altra història...

Us proposo que ens ajudeu a completar la informació sobre el protagonista d'aquestes històries: quines circumstàncies van envoltar el seu naixement? quin són els altres treballs que va haver d'acomplir? com es va produir la seva tràgica mort? per què, finalment, se'l considera un déu?

Cristina Tamashiro
4t ESO




19 d’octubre de 2015

Els jocs olímpics de l'antiguitat a En guàrdia !

El proppassat 12 d'octubre el programa d'Enric Calpena En Guàrdia de Catalunya Ràdio va emetre aquest interessantíssim àudio sobre els jocs olímpics de l'antiguitat.   

Hi participaven atletes grecs, homes de condició lliure i no culpables de cap crim ni afectats per malediccions religioses, que disputaven proves com curses a peu o amb carros, lluita, salts de llargada o llançament d'objectes. Els Jocs que se celebraven a Olímpia cada quatre anys des del 776 abans de Crist eren tan aclamats que motivaven la treva entre les ciutats en guerra i esdevenien cita esportiva, religiosa i també cultural. El doctor en Història de Grècia i professor d'Història Antiga Borja Antela rememora els primers onze segles d'història d'aquesta competició esportiva de l'antiga Grècia, abolida per l'emperador cristià Teodosi el 393 dC i ressuscitada en l'era moderna. No us el perdeu!



6 d’octubre de 2015

Sis anys navegant... feliç aniversari, Vaixell d'Odisseu!

Temple dòric de Segesta (Sicília)  [fotografia de Carme Ausejo]

Si avui som 7 d'octubre estem d'enhorabona. Vol dir això que els déus ens han concedit una volta més i que de nou hem salpat de port per seguir navegant? Això és, i mentre hi hagi intrèpids mariners disposats a aprendre de tot allò que els ofereix el món clàssic ho seguirem fent si ens són propicis. Enguany alcen els rems cinquanta-cinc tripulants de clàssiques dels qui espero com a κυβερνήτης d'aquest vaixell il·lusió i compromís. No són temps fàcils però ja hi estem acostumats, així que... veles hissades, bon vent i bon viatge!

N.B.: Seguint amb la tradició iniciada fa un any, us demano dues coses: que expresseu les vostres expectatives de cara al nou curs que tot just comença i que ens deixeu una píndola de saviesa, una frase, cita o expressió clàssica que considereu útil per a la vida diària.


5 d’octubre de 2015

Le métèque de Georges Moustaki


                                           Un és d'on neix, però també de tots els llocs que estima.
                                           L'única pàtria és la vida.
                                                    Ponç Pons, El rastre blau de les formigues (QC, 2014)

Tot el que està succeint aquestes darreres setmanes al voltant de la crisi migratòria dels refugiats a Europa m'ha fet pensar en una canço del prolífic cantautor francès d'origen greco-egipci Georges Moustaki: Le métèque (1969). Moustaki, nascut a Alexandria com Kavafis i fill d'una llarga tradició multicultural que es perd en la nit dels temps, reflexiona en aquesta peça inspirada en les arrels musicals i literàries més tradicionals de la Mediterrània sobre la condició de qui se sent estrany en una terra que no és la seva perquè se sap estranger en el sentit més pejoratiu del terme, malgrat ser aquesta terra la seva. Ja l'Odissea relata en certa manera el viatge heroic de qui està destinat (o condemnat) a vagarejar durant molt de temps per inhòspits territoris i paisatges sovint hostils cercant desesperadament el port on per fi podrà ancorar el cos i l'ànima. Le métèque, l'estranger, però, és un cant d'esperança (amor omnia vincit!) per a tots aquells sense pàtria i sense arrels que acaben arrelant i trobant el seu lloc al món, sigui on sigui aquest. 

El mot metec, com no podia ser d'altra manera, és d'origen grec (recordeu l'origen de Moustaki). Quin significat té, quina és la seva etimologia i a quina realitat social de la Grècia clàssica fa referència? Tibem del fil de les paraules?

Què en penseu de la crisi humanitària dels refugiats, creieu que segueix vigent el terme clàssic del metec grec?

P.S.: els companys de francès en poden ajudar a entendre la lletra i fer-ne la traducció. Algú s'anima?



Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent un air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir.