27 de febrer de 2016

Moda a la romana!


Us heu preguntat alguna vegada com vestien els nostres avantpassats romans?

Si ho fem, ràpidament ens venen al cap imatges de pel·lícules, sèries, documentals... Però vestien realment així, a l’antiga Roma? Hollywood ens ha transmès una idea real de l’aspecte dels romans? Això és el que jo vaig decidir investigar després que a l’escola ens presentessin, quan cursava primer, el projecte de Treball de Recerca. I després de pensar i remenar idees, vaig triar finalment el que seria el meu objecte de recerca: La moda a l’antiga Roma. Va ser aleshores quan em vaig plantejar aquesta pregunta com a punt de partida i vaig iniciar la que havia de ser una extensa recerca que, no només es basaria en la roba i els vestits, sinó també en tots els factors que influïen en l’aspecte dels romans: pentinat, calçat, joies, maquillatge, etc.

Vaig consultar diverses fonts: llibres, pàgines web, vídeos..., però també vaig fer treball de camp visitant diversos festivals de reconstrucció històrica romans com la magna Celebratio de Baetulo, els Ludi Rubricati de Sant Boi o la Tàrraco Viva (visita sobre la qual teniu una entrada en aquest blog), i anant a algun que altre museu i conferència.

Un cop vaig documentar-me amb tot detall de com era la moda romana, vaig endinsar-me en la seva anàlisi; per un costat, sobre la influència romana en la nostra moda actual i, sobretot, un estudi de la fidelitat històrica en diverses reconstruccions. Vaig analitzar una sèrie (Roma), una pel·lícula (Augustus), un còmic (Murena) i un videoclip (Centuries) amb un únic objectiu: comprovar quins són els errors més comuns comesos en les reproduccions per procurar fidelitzar el màxim possible el model original.

I per què era tan important per a mi descobrir quins són els errors més habituals? Perquè la meva part pràctica va consistir en la creació d’un conjunt romà complet que, històricament, s’apropés més a l’original. Així va ser com vaig dissenyar el vestit, em vaig fer amb les sabates, els complements, el maquillatge, etc. i vaig procurar reproduir l’aspecte real d’una patrícia de l’antiga Roma.

Després de tants mesos de treball, recerca i esforç, puc dir que estic més que orgullosa del resultat obtingut i contenta de la meva elecció perquè, si he gaudit tant amb aquest treball, ha estat perquè realment he escollit un tema que m’apassiona. Us recomano que feu el mateix a tots aquells que en breu haureu de triar la recerca d’un tema per al vostre treball de recerca.

Per acabar, aquí us deixo algunes imatges del meu treball i una frase que vaig llegir una vegada per internet, i que crec que s’adequa molt al que he sentit durant tot aquest procés:

“El teu propòsit t’apuntarà a la direcció correcta, però la passió serà el que t’impulsi”

Júlia Roig
2n batxillerat humanístic



21 de febrer de 2016

Lemes en llatí arreu!



Salvete omnes! Sóc amant del futbol i un fidel seguidor del Real Betis Balompié i la Unión Deportiva Almería per qüestions de vincle familiar. Fa uns diumenges, mentre feia zàping, vaig veure un partit de futbol de la lliga anglesa on jugava el Manchester City FC i el Chelsea FC. Quan va acabar el partit, vaig adonar-me que a l’escut de l’equip local hi havia una inscripció llatina. A partir d’aquell moment vaig començar a investigar i vaig veure que no era una cas excepcional i que hi havia més equips que posseïen un lema en llatí en els seus escuts. I no només vaig descobrir això, sinó que fent recerca vaig poder constatar que els equips de futbol no són els únics que en tenen, també hi ha inscripcions llatines a escuts d’estats, regions, ciutats, països i universitats.

Després d'haver fet una tria representativa, en aquesta entrada us proposo que cerqueu el significat dels lemes llatins, adscrits a diversos àmbits, que trobareu a continuació, i que ens deixeu la traducció en els vostres comentaris.

Ricard Cosculluela
4t ESO




14 de febrer de 2016

La dansa en la mitologia grega

Ballarina i músic tocant l'aulós

La dansa sempre ha estat una part important de la cultura grega. Els antics grecs la consideraven d’origen diví, al igual que la música, i que conformava una espècie de llenguatge utilitzat per expressar les seves emocions i sentiments més profunds. Com la música, la dansa estava present en els moments més significatius de la vida dels grecs, acompanyant banquets, matrimonis, funerals… i també formant part de festivitats i rituals religiosos.

Es creu que va néixer quan Teseu, que va matar el temible Minotaure al mític laberint de Knosos, es va aturar a Delos quan tornava cap a la seva pàtria Atenes per oferir un sacrifici als déus per haver-lo salvat. Teseu va executar un ball amb moviments de serp que representava el camí pel laberint i que imitava els seus moviments pel seu interior. Aquest “ball del laberint” o geranos, com es coneix en els textos antics -ens en parla l’historiador grec d’època romana Plutarc-, encara es balla actualment en algunes regions de Grècia. Sembla que ho va fer al voltant d’un altar amb banyes, en honor a una divinitat femenina (segurament Afrodita) i com a culte al brau cretenc, vinculat al poder de la sexualitat del mascle. Probablement, doncs, és una dansa antiquíssima d’origen minoic que imita la sinuositat de la serp ctònica, que neix de les profunditats de la terra. Sabem que va tenir molta influència en la dansa tradicional grega i hi trobem la seva petjada en diferents èpoques de la història. La paraula “geranos” sembla tenir el seu origen en una arrel indoeuropea que significaria “girar” o “donar corda”.

Un altre ball prou conegut i representat era la dansa pírrica, de caràcter marcial o guerrer, que formava part de l’educació militar bàsica d’Atenes i Esparta. Consistia en exercicis preparatoris d’agilitat i el simulacre de gestos de combat. Aquests moviments estaven encadenats seguint el ritme d’una flauta doble o aulós. D’acord amb la mitologia grega, estaria vinculada als Coribants, guerrers que van protegir Zeus de Cronos fent soroll amb els seus escuts, i d’aquí vindria l’origen d’aquesta dansa de la qual a Creta encara queden vestigis d’un ball associat a aquests dansaires-soldats que es realitza amb espases. Tanmateix, el terme “pírric” o “pírrica” s’atribueix a Pirros -més conegut com Neoptòlem-, fill d’Aquil·les, que l’hauria executat per primera vegada davant de la tomba del seu pare amb una espasa, llança i escut.


També tenim notícia d’una dansa anomenada skiamachia (literalment, “la lluita contra una ombra”) en què un sol ballador imitava una lluita amb un oponent imaginari. La roba del ballador era vermella o tenia punts vermells simulant taques de sang, utilitzades per fer la dansa més realista.

Però la dansa vinculada a la mitologia grega no només ha influït en els balls tradicionals grecs actuals, també trobem similituds en altres balls d’arreu del món. Així, per exemple, sabem que a l’antiga Grècia es realitzaven danses de la fertilitat basades en la rotació dels malucs i el ventre. Aquests moviments els trobem avui en dia en la coneguda dansa del ventre. O, per exemple, la dansa de la primavera, que era un ball amb cintes al voltant d’un pal que representava l’eix de la terra. Avui en dia són molts els llocs on es realitza una dansa similar, com, per exemple, en alguns llocs d’Anglaterra, on donen la benvinguda al bon temps ballant al voltant del tronc d’un arbre que té unes cintes lligades a la part superior.

Finalment, no hem d'oblidar la Musa de la dansa, Terpsícore (“la que complau amb la dansa”), filla de Zeus i Mnemòsine, la Memòria. Protectora d’aquest art, és anomenada “l’amant del ball”. Era representada amb els seus peus lleugers executant un compàs aeri acompanyada d’una lira.


Terpsícore, musa de la música i de la dansa, oli sobre llenç de Jean-Marc Nattier, 1739
Sara Pedraza
4t ESO